dilluns, 21 de desembre del 2015

UN RECER


És agradable sentir el vent
arrossegant les fulles
ara que la tardor
no sap del tot
si esdevenir l'hivern
que tots esperen
o l'estiu que voldríem.
Sobretot de casa estant, a recer
de la por que no hem conegut.




dilluns, 14 de desembre del 2015

UN RISC PER CÓRRER





—No treuen mai les banderoles.

—Tanta pressa que tenen a penjar-les.

—No trobes?

—Tots tan ben fotografiats.

—Tan enfocats, oi?

—Sí, foten molta ràbia.

—Moltíssima!

—Com si la foto fos important.

—Ho és, de fet.

—Sí, al capdavall és important, sí.

—Espero el meu home.

—Jo he sortit un moment. A fumar.

—...

—Treballo aquí al costat.

—M’ho he pensat.

—...

—Per la corbata.

—Clar. La corbata.

—Encara que ara n’hi ha molts que no en porten.

—La majoria.

—Vols dir?

—Camises arromangades. Com si cada dia fos divendres a la tarda.

—Surts sempre a la mateixa hora?

—Com?

—A fumar.

—M’escapo sempre que puc. Ho confesso.

—Ara és molt difícil.

—Escapar-se?

—Fumar. Ho han posat molt complicat.

—Tu també fumes?

—Ja no. Em vaig quedar embarassada.

—Clar. Jo ho deixo molt sovint, no et pensis.

—Jo ja fa tres anys.

—I ho trobes a faltar?

—L’embaràs?

—El tabac, no en tens mai ganes?

—Que ruc. Sí clar. De vegades. Sempre.

—En vols un? Jo encara me’n fumaré un altre si el teu marit no arriba.

—No et diuen res?

—Des que sóc el director no.

—Et feia més jove.

—Més jove que què.

—Ets el director.

—Els faltava algú. Però sí, sóc prou jove. Vaja, suposo. Quants anys tens, tu?

—No t’ho diré.

—Has començat tu.

—Fem una cosa. Si ho encertes no t’enganyaré.

—Prefereixo el misteri per resoldre.

—Sóc més jove que tu. Això segur.

—O potser no. La barba enganya.

—Quina barba?

—Joder, me n’havia oblidat.

—Duies barba.

—Duia barba.

—...

—Aquest matí m’he afaitat per primer cop després de tres anys.

—Uau.

—Tres anys. Qui sap. Potser vaig decidir deixar-me-la quan tu vas saber que series mare.

—T’imagines?

—Sempre et fa esperar tant?

—No ho entenc. És molt puntual, pobre. M’ha trucat que ja sortia.

—Ve de molt lluny?

—Tampoc tant. Potser vint minuts. Hauria de ser aquí.

—És una hora molt complicada. Ho diuen tots els clients.

—No m’has donat el cigarro al final.

—No me l’has demanat.

—Te’l demano ara.

—N’estàs segura?

—No. I què?

—Tres anys són molt temps.

—De vegades massa.

—No t’havia vist mai.

—Normalment m’espero allà. Al cantó del quiosc.

—Lògic.

—I això per què?

—És més fàcil per parar, no?

—Això diu ell.

—A qui vas votar?

—Sempre voto als mateixos.

—De vegades està bé canviar. Provar altres coses, ja m’entens.

—No hi estic d’acord. Si t’agrada el que tens no veig perquè hauries de córrer riscos innecessaris.

—Potser et perds una cosa millor.

—O potser no.

—O potser sí. Com pots saber-ho?

—No ho crec.

—Jo també voto sempre els mateixos.

—Pensava que em diries que no votes.

—Tot al contrari. Em fot molt la cantarella que no serveix per a res

—Que tots són iguals

—Uns corruptes.

—No ho suporto. 

—No puc.

—Has votat mai per correu?

—No. Per què?

—Ah, no, per res. Com que diu que és tan complicat.

—Sembla.

—Jo una vegada vaig ser segona suplent.

—Jo ni això. Mai.

—Sempre has fumat la mateixa marca?

—Com ho saps?

—Em fa l’efecte que no tens por de perdre’t res millor.

—Que cabrona!

—Tot torna.

—Quin cotxe teniu?

—Tu quin diries?

—Un com aquest.

—Joder. És ell.

—És ell?

—Què et sembla?

—Ell sí que és més gran.

—Això ho fa la barba.

—Tot torna.

—Tot.

—Potser ens veurem un altre dia.

—Si no troben abans un altre director.

—No fotis.

—Segur que no.

—Ja trobaria la manera d’escapar-me.

—Això espero.

—Per si de cas no cal que portis tabac. Veus? Sempre en porto de sobres.

—Potser en porto igualment. Per provar una altra marca.

—Estaria bé.

—Estaria molt bé.




dilluns, 30 de novembre del 2015

POEMES QUE HAVÍEM CALLAT



Darrere les cortines s'amagava una pluja continua gens contagiosa que vestia la tarda de la tardor necessària. Ell cantava de la cuina estant mentre preparava el sopar i a mi em costava poc imaginar-lo movent els malucs descompassadament però tan viu. Les nines arrenglerades a la prestatgeria es presenten alhora, vestidetes encara de primera comunió. La Mau va venir a arrecerar-se'm a les cames i em va mirar alçant la cua. Ens coneixíem de fa anys, quan la meva pell no era el paper d'una novel·la dolenta. La vam arreplegar del carrer i ens va permetre estimar-la amb aquella distància que els gats saben imposar sense alçar la veu. Sovint estàvem dies sencers sense saber on parava i aleshores no ens la trèiem del damunt, potser envestida per penitències de mal explicar. Ell s'hauria estimat més trobar un gos però no li vam sentir mai dir ni mitja paraula. Menjàvem xocolata estirats sobre els llençols rebregats i ella repassava poemes que havíem callat a la tauleta de nit. Després de l'accident em llepava els peus com si la comprensió pervertís les espècies enllà dels planys. Sento córrer les ambulàncies. Desvalguts del món! Companys atrapats a la mateixa xarxa. Les criatures del pis de dalt fan cridar l'edat que ja no tindrem. M'esqueixaria un somriure si no se m'haguessin aturat els llavis abans d'hora i un fil de baba s'esfilagarsa pitrera avall. S'escampen les taques enjogassades per les sanefes ara que ell està entretingut tallant ceba pel sofregit. Vam comprar-lo a Praga. Ell es cansava. Perquè pogués seure a reposar vaig inventar-me aquest jersei. No me'l vaig treure fins que no vam tornar a ser a casa. Encara es pensa que és el meu preferit. El renta a mà tan sovint que hem descobert colors que fins ara no sabíem que existien. El vaig enredar perquè es fes fer una revisió però no en vam treure l'aigua clara. S'ofega. Li fa mal el pit. Amb un somriure seu floreix el dia de cop. Ve corrents quan no te l'esperes a agafar-me per sota les aixelles, m'aixeca enlaire i em fa giravoltar mentre diu el meu nom mollet mollet, no tan mollet, cada cop més fort el meu nom, fins que es posa tot vermell de tan cridar i diríeu que li esclataran les venes al coll. Si fan bicicletes no el traureu de davant del televisor. M'agafa la mà i m'explica els noms dels que encara no han pres res per córrer més. S'aixeca d'una revolada, embogit gairebé, potser un avançament compromès o potser l'arròs que se li aferra. Revisem el paisatge, recordem els llocs on hem estat. Deixava anar el volant, es posava les mans als ulls, au va agafa'l tu. Jo reia i me'l mirava embadocada. Posava ulls grossos com taronges fent veure que venia un camió enorme, que érem al bell mig del carril, que la vida no ens pertanyia. Aparcava al primer racó, de qualsevol manera, tira fotos, tira milions de fotos, que no ens cansem mai a la vida de mirar-les. I jo, ruca acabada, vinga tirar fotos. Llavors que encara anava per afaitar i ens feia gràcia aquell exèrcit de pèl blanc conquerint-li la barba. Ara sóc feta de fusta corcada i miro de no desarrelar-me'n.




dilluns, 23 de novembre del 2015

UNA COMPARACIÓ MAL TROBADA


Va estar mirant tan fixament aquelles imatges vostres que al final ja no li semblava que fossin reals. Com en la cançó dels Cure, pensava. Una capsa plena, en tenia, de les d'abans. I l'ordinador a vessar. Postals que saltaven cadenades sense parar per salvar la pantalla, qui sap de què. Vacances, trobades familiars, sopars amb els amics, i la platja, la mateixa mar de tots els estius. Com la novel·la de la Tusquets, es deia. No se n'havia sabut avenir quan li vas dir i, malgrat les setmanes que havia acumulat de roba bruta, menjar preparat i exàmens per corregir, continuava sense ser capaç de fer-se'n a la idea. Una vida plegats, com aquell qui diu. I tot estroncat ara que semblava que, per fi, arribava el reconeixement professional, la vida adulta. Arreu s'escampen records teus. Els estris de la cuina, endreçats encara tal i com els havies fet servir per darrer cop, inalterables. Les aquarel·les que havies pintat quan encara estudiaves, missatges perfilant el passadís com en les parets de Hogwarts, se li escapa, potser en veu alta i tot. La teva roba d'estiu penjada i planxada, tan a punt que seu al terra amb l'armari obert de bat a bat i plora. Tot de mocadors de paper xops acaben conformant poc a poc una muralla al seu voltant que no gosa travessar. Treu el mòbil, fa el gest que el desbloqueja que no és altre que el dibuix de la teva inicial. No hi ha trucades teves, no hi ha missatges ni correus electrònics que facin sospitar que t'has fet enrere, que ha estat un altre dels teus ultimàtums per complir. Sota el llit, les teves sabatilles d'anar per casa, esfilagarsades potser pel buit que no les omple. Ara s'aixeca i seu a la punta del llit per fer. Arrambades a la calaixera les teves sabates de taló fosques, de mig costat, descoratjades. El fulard i el barret que no et vas posar mai. Es veu al mirall. Ell i la butaca verda. Com si m'hagués pintat Hopper, remuga. Ara clarament en veu alta. Es deixa anar enrere i l'agror dels llençols bruts el travessa més que no pas el perfum que no ha deixat de posar-se al canell cada dia, d'ençà que vas fotre el camp. Surt al balcó i crida. Mama, torna.



dilluns, 16 de novembre del 2015

I TOTES LES FULLES


Hem après a condemnar la culpa
de qualsevol abans que la nostra
perquè ens pensàvem que començava
a ploure i era només la boira
empenyent la por muntanya avall.
No ens havíem perdut, encara.
Sabia el teu nom,
tu deies el meu
amb un deix amarg
i totes les fulles.


dilluns, 9 de novembre del 2015

UNA COSA PETITA


Les coses petites es fan grans quan ens les mirem de molt a prop. O potser llavors desapareixen, de fet, es desdibuixen i perden tot sentit de la proporcionalitat. Posem que una de les teves germanes, la més jove, acaba de parir. La visita no és tant de cortesia com d'una joia per compartir que, lírica com és, fa venir ganes de perbocar. La criatura dorm a l'habitació del costat i vosaltres xerreu de res i tot asseguts en el menjador d'una casa que no és la teva en una ciutat que tampoc no és la teva. Planeu sobre els temes a un ritme vertiginós perquè, al capdavall, malgrat que feia temps que no us havíeu vist, l'ocasió empeny a una altra mena de compromís relacional. Tu, pare de família, home savi i ple d'experiència —no és casualitat aquesta barba russa— manifestes obertament la fonda necessitat de combregar amb una sèrie d'imprescindibles manaments parentals. La teva dona, avesada de fa temps als teus instints profètics i evangelitzadors, es regira les butxaques convençuda que el mòbil la sabrà distreure sense esperar-ne res a canvi. El teu discurs no espera rèpliques, no accepta preguntes fins al final, no contempla matisos. Les aigües del mar només s'obren un cop cada ves a saber quan i ets tu qui tens les taules de pedra on es disposen les coordenades, oi? Els parents seuen badocats i permeten la prèdica més per educació que per obediència a una autoritat inversemblant (sobretot ara que la teva filla menor acaba d'agafar el gos de l'amo per la cua i l'arrossega pel passadís amb violenta obstinació al temps que la seva germana ha començat a regirar la nevera cercant begudes carbonatades per encetar). Un esgarip lleuger paret enllà, menys concret que l'avís d'un avís, és aprofitat de seguida per convidar la recent nascuda a la reunió al voltant de la taula que el cunyat s'ha apressat a desparar. De braç en braç, de coll a coll, us retrateu amb la pobra criatura del dret i del revés i compartiu l'àlbum amb la resta de la família extensa, absent de l'escena presencialment per bé que amatent en la distància per la via de la missatgeria instantània. Com que la nit ha començat a fer-se compromesa amb les hores i les veritats com a punys, heu decidit retirar-vos i omplir la casa de l'espai que havíeu segrestat a punta d'abraçades i amor del de debò, armes totes dues de destrucció massiva, ja hi pots pujar de peus. De camí cap a casa, la teva descendència dorm al seient de darrere mentre tu i sa mare feu repàs de la jornada amb un somriure embadocat que encara no heu estat capaços d'enretirar de la cara. Al matí, esperant que es fes l'hora de dinar, heu decidit entretenir la canalla als Jardins de Joan Brossa. Ara els heu tornat a aprofitar per vèncer l'avorriment de la marxa. Recordeu el parc d'atraccions que havia habitat aquell mateix espai, queden el para-sol, les escultures, un record d'infantesa que us és comú i que la memòria havia escombrat amb la mateixa crueltat per a tots dos. Una boira espessa com un gelat de nata ha aparegut per art d'encanteri al mig de la carretera. Podríeu assegurar un parell de pams davant vostre, la resta prefiguracions i prou. El dolor de les metàfores i la por de les certeses.


dimarts, 3 de novembre del 2015

MIU I ELS ALTRES (Octavi)


El mapa no és el territori, van dir. Com a mínim quatre cops, quatre ponents diferents al llarg de les jornades. No l'és, per descomptat. Seia, participava desganadament de les dinàmiques que anaven proposant, escoltava i m'avergonyia amb traïdora supèrbia dels comentaris i les preguntes de companys asseguts moltes files per davant meu. Frases intenses, plenes d'adjectius tronats i cargolades de subordinades sempre en primera persona. Durant les pauses, parlàvem dels nostres fills, de les nostres feines, i fèiem veure que ens interessàvem pels fills dels altres, per les seves feines. Plovia tant que els planys de les finestres de la sala d'actes gairebé no permetien escoltar els oradors, els seus acudits repetits, els aplaudiments de la concurrència. L'hotel on m'estava quedava tres carrers més avall de l'edifici, al mig d'una plaça que per força havia conegut millors èpoques. Malgrat la correguda, havia arribat moll a la primera sessió i potser per això, mentre parlava, m'havia preocupat més pel fred als peus que no pas pel seu nom quan se'm va adreçar, en seure al meu costat. Miu.