dilluns, 6 de juliol del 2015

MIU I ELS ALTRES (senyor Barreres)




Aquesta no era una ciutat gran. Però tampoc petita. I tanmateix podia estar setmanes senceres —si no més— sense saber res de Miu. Em contestava el telèfon, certament, i sentia com m'escoltava la xerrera fins que se n'atipava i penjava. Costaria recordar el darrer cop que havia pujat al turó o bé l'última vegada que havia vingut al despatx a fer-me una visita. Era plenament conscient que ella no volia saber res de mi però trobava que aquesta certesa em servia de ben poca cosa. Quan la vam tenir ja érem grans però també ben vius. Potser no en vaig saber prou o potser no del tot. De petita, es desfeia de les meves abraçades i corria cap a l'Olga que m'oferia un somriure per fer-se perdonar. No s'adormia si ella no passava a fer-hi recompte del dia. Les sentia xiuxiuejar i riure. Així i tot, si se m'acudia entrar, la petita callava, feia un petó a la seva mare i tancava els ulls donant-nos l'esquena. 

Per això em va estranyar que volgués estudiar lleis. Ningú l'havia sentida ni un sol cop preguntar per la feina que jo feia ni posar cap atenció en els repertoris jurisprudencials que farcien la biblioteca. Mentre érem a taula, ella mai no escoltava les meves anècdotes. Tot al contrari, encetava converses noves i molt més distretes que enterraven de seguida qualsevol de les meves històries. Parlava tot el dia, omplia la casa amb aquella veueta de persona gran i entenimentada, que fa preguntes i espera respostes. Perseguia l'Arderiu demanant el nom de totes les plantes i encaterinava la senyora Rovira davant dels fogons amb hipòtesis inversemblants que oblidava o deixava estar si jo m'hi interessava. Tot de sobte, el torrent de la seva veu s'apagava amb la meva proximitat. Naturalment vaig acabar acostumant-me al seu rebuig. Igual com el qui tard o d'hora assumeix un defecte físic de naixement. 

Jo passava totes les hores al despatx. No sabia fer altra cosa. M'havien ensenyat a respirar l'olor de la fusta ben encerada i a llegir vint-i-cinc cops qualsevol ratlla abans de donar-la per bona. Aquest hauria estat el meu argument, la meva línia de defensa si se m'hagués acusat. Una sort d'incapacitat per defugir allò en què t'han convertit. No obstant, el cert era que de poc servia la meva habilitat per recitar de memòria el codi civil a la velocitat de la llum o recordar qualsevol precedent jurisprudencial abans que ningú si era incapaç d'assegurar el nom de les amigues de la meva filla. Sempre descobria massa tard que Miu havia tornat a fer anys sense lletrat que la representés. El seu silenci, doncs, era el càstig just i necessari que jo assumia amb l'honesta fermesa del reu habitual. Nulla poena sine culpa, al capdavall. En tenia prou de veure-les totes dues empaitant-se per la porxada i apropiar-me de les escorrialles.

Quan l'Olga em va dir que esperàvem la Miu, vaig pensar que parlava d'algú altre. Ho havia deixat anar mentre em feia el nus de la corbata, gairebé tenia un peu fora de casa. No t'oblidis d'arribar d'hora, ens esperen a les nou. Estic embarassada. Si no ets puntual em faré venir a buscar per un de més eixerit. Vaig deixar anar un petó escarransit mentre baixava les escales apressadament i, quan arrencava el cotxe, en veure-la encara al caire de la porta pel retrovisor, em vaig refer de la notícia. Vaig apagar el motor i ella ja m'embolicava amb els seus braços. Ves ves. Al vespre en parlem com déu mana. No ho expliquis a ningú. Abans de l'hora de dinar, ja ho sabia la meitat dels jutjats. Naturalment, l'altra meitat devia ser a esmorzar, encara. Vaig trucar als Vallverdú per excusar-nos del sopar i vaig arribar a casa abans que ella, amb el temps just d'assegurar-me que ella trobés les espelmes encenent la nit a la taula del jardí.

Durant la resta de setmanes abans del naixement de la Miu, no hi va haver un sol dia que no penséssim que la perdríem. No va ser fàcil. La meva dona va suportar marejos, vòmits, pèrdues. Li va saltar un gos damunt, va ensopegar a la piscina i va enxampar el pitjor refredat de tots els temps. Ella, que no sabia estar-se quieta ni dormint, va haver de fer-se íntima amb els llençols. Havia fet preparar l'habitació del costat del despatxet. L'olor de la gespa encomanava primaveres


dilluns, 15 de juny del 2015

MIU I ELS ALTRES (Ot)




No vaig triar aquesta ciutat. El riu, les pedres, la glorieta atrotinada. Em va triar ella a mi. Potser ni això. El revisor em va fer baixar. Feia més de tres setmanes que estava net. No pas per una ferma decisió pròpia sinó perquè no tenia altra cosa que la guitarra i la roba bruta que cabia a la bossa. Vaig seure allà mateix, a l'andana, i vaig començar a tocar. En aquella època només feia Nick Drake. Vint-i-sis anys, Cambridge, lluna rosa. Resultava senzill i amorosia la gent que s'aturava a escoltar-me. Miu es va asseure a la meva vora i semblava conèixer les cançons com si també parlessin d'ella. Els altres es quedaven un parell de tornades, plantats. Llençaven unes monedes a la funda i se n'anaven. Ella no es va moure fins que jo vaig acabar. Va venir fins a mi quan ja recollia i em va agafar la mà. Vine. La seva veu. 

El pis era tan gran i ella tan poca cosa que vaig pensar que vivia amb els pares. Jo encara no parlava la seva llengua però ella enraonava en la meva sense cap esforç aparent. Em va fer seure i va tornar amb dues tasses de cafè. Em mirava com si sabés llegir-me els pensaments i tanmateix els seus ulls convidaven a alliberar-se de qualsevol nosa. Em va arrossegar a la dutxa i em va fer l’amor de seguida per bé que jo n’hauria tingut prou d’una carícia seva. Abans d’anar-se’n, em va passejar per la casa. La meva habitació era buida aleshores. Va obrir la finestra de bat a bat i em va ensenyar el turó on s’havia fet gran. Va desfer-me la bossa. Va posar la roba a rentar i va trobar un lloc per a cada cosa. Com si aquelles quatre parets haguessin esperat que jo arribés.


És això i prou. Ella era fora tot el dia. Marxava a primera hora i tornava a la darrera. Abans d'adormir-nos, em prenia com volia però sempre fugia a acabar les nits al seu llit. Al principi no vaig ni gosar sortir d'aquell palau que se m'havia ofert. Després d'una eternitat al ras, la pell s'avicia de seguida a les mentides pietoses del confort. L'olor dels llençols nets, del bull d'una olla, de l'aigua corrent. Al més a prop que vaig ser del carrer és quan m'abocava a la finestra a fumar. Sentia els trens i ja no era capaç de figurar que algun dia jo hi havia estat enfilat. Fins i tot la guitarra em resultava estranya i no la feia anar si no és que ella m'ho demanava. Toca, deia. I jo tocava. Prou, deia. I jo deixava a mitges l'acord que ja no hauria recordat encara que m'hi haguessin obligat.


dilluns, 1 de juny del 2015

DISCO 2000 (I'm the resurrection, Stone Roses)



I el silenci es va fer bocins amb uns cops de bateria. En Reni i el seu barret de pescador encapçalen la marxa. Quinze segons marcant compàs abans no s'hi afegeix el riff d'en Mani que s'obstinarà cançó enllà donant entrada a la veu de l'Ian i, finalment, a la guitarra d'en John. Hi són tots quatre. I ja no marxaran. En tindran prou amb un disc (i alguna cosa més). Posaran altra volta Manchester al mapa i nosaltres renunciarem a la nostra educació judeocristiana per abraçar l'hedonisme tan salvatgement com ens deixin. Psicodèlia, Pollock i samarretes de ratlles. I el posat. Sobretot si —després de ser la llum i la resurrecció— els instruments s'entossudeixen a fer-la petar tots sols tants minuts com els permetin. Quatre i mig? O tota la vida.


dilluns, 25 de maig del 2015

POSTAL #46



Totes les coses són al seu lloc i tanmateix res no para quiet. Aquest moviment, d'altra banda enganyós —el vent fa pensar l'arbre que és lliure—, distreu la meva consciència i me n'amanyaga el dolor. Ja no tornaràs a ser feliç mai més, sembla que em prometi. No tant com la sentència que condemna sinó més aviat oferint el consol d'una certesa. Transigeixo. He estat sempre el més dèbil de la selva, el que abaixava els ulls, el que canviava de vorera si veia xerricar el ramat. Torno a seure al balcó i sento la xerrera del riu mentre garbeja la jovenesa de la seva aigua indestriable, camí d'un final que ara sembla tan lluny. El pont em mira estalviant-se el plany, callant el retret que mereixo. Cada pedra era aquí quan vaig arribar i no se'n mourà quan jo fugi de nit, sense fer soroll. Per encert o atreviment, una malaptesa segura, no he sabut tocar la melodia que em pertocava. O potser ni tan sols no era músic i jo me n'havia convençut.


dilluns, 18 de maig del 2015

UN COMIAT



—Tret de tu, no em quedava res.

Ella va repenjar el cos lleugerament a la paret mirant-se els peus, els dibuixos esquitxats de vermell que les rajoles compartien les unes amb les altres. No havien posat parquet, després de tot. Tampoc no havien canviat la cuina ni refet el quarto de bany. Tot s’havia aturat després de l’accident. Ell era encara al llindar de la porta oberta, com si esperés alguna mena de resposta que ella rumiés però que potser no deixaria anar. L’entrada havia quedat despullada d’ençà del dia que van decidir amagar totes les fotografies de les nenes. Malgrat tot, compadint-se els uns dels altres, romanien petits records d’antics viatges. L’elefantet de fusta, la capsa nacrada, la cistella de vímet que havien comprat al Nepal, plena de claus sobreres: les dels convidats que no vindrien, les de les golfes que no tornarien a obrir. Amb un fil de veu, només:

—Al capdavall, tampoc no t’he servit mai de res, jo. No trobes?

—Potser vols dir que no t’he fet servir mai. És diferent. Completament diferent.

—Si et consola l’ordre de les paraules, canvia’l com vulguis.

—Qui ha parlat de consol?

—No, ningú. Només jo. 

—Llavors es tracta d’això?

Al final del corredor, com esporuguit, un mirall evitava mirar-se’l fit a fit. Del menjador estant, la llum sortia tafanera com una taca, de biaix sobre el terra. L’olor del dinar que havia quedat per menjar romancejava d’habitació en habitació fins al lloc on ells eren. L’ampolla de vi sense encetar, el forn encara obert. Va agafar l’abric i va començar a cordar els botons atropelladament com si, tot de sobte, resultés impossible suportar el pes d’aquella peça de llana. En posar la mà a la butxaca va recordar el regal que li havia comprat després de cinc anys sense celebrar un sol aniversari de res. En lloc d’això, va treure el paquet de tabac, l’obrí i allargà el braç cap a la seva dona que en va prendre dues cigarretes mentre ell es regirava per trobar els llumins. Aleshores ella les va encendre alhora i en retornà una a l’home. El foc, abans d’extingir-se en un esbufec, va procurar encara l’oportunitat que l’home retrobés per un moment el color dels ulls d’ella. Més apagat que no recordava.

—Quant fa que hi has tornat?

—Vols que et digui la veritat?

—Potser que no ho havies deixat mai?

—De fet, no.

—Ja veus quina sorpresa. 

Ella va agafar per a la cendra una cassoleta que havien comprat a Ushuaia i que les bosses de les nenes al tornar de l’escola havien escantonat quatre-cents cops. S’havia deixat caure al terra amb l’espatlla dreçada. El cap a la paret, de mig costat, les cames estirades. Ell no fou capaç d’evitar que els ulls busquessin la cicatriu al genoll esquerre, conduïa ella, però el reprovà de seguida estirant la faldilla fins al punt exacte on la memòria quedava amagada. Ell va seure desmanyotat a la banqueta entapissada. Els faldons de l’abric, a tocar dels peus nus d’ella.

—No sé si m’hi havia assegut mai. 

—No ho crec.

—D’on la vam treure?

—Vols dir que no la vam trobar aquí?

—Si et sóc sincer no m’imagino comprant aquesta andròmina, però el cert és que no recordo més que el penja-robes i la màquina d’escriure. Com si fos ara. 

—Quina màquina d’escriure? L’Olivetti, vols dir? Que no era teva?

—No! Jo tenia aquella IBM immensa, l’elèctrica. Saps quina vull dir? Encara deu ser en un lloc o altre. L’olivetti era a la casa. L’olivetti i el penja-robes de fusta

—que vam pintar amb el vermell que ens va sobrar de les prestatgeries de la biblioteca.

—Qui va començar a dir-ne “la biblioteca”? Mira que som pretensiosos, no trobes?

—De fet, és ben ple de llibres. Com en diries si no biblioteca?

—També hi havia aquell armari! Recordes l’armari blanc, que era igual que el del quadre de Matisse?

—Vols dir Magritte.

—Magritte, això.

—Magritte.

—La banqueta devia ser a la casa, per força. I tampoc no és tan lletja, ben mirat.

—No és lletja. És

—kitsch?

Ara ell també ha segut al terra, davant per davant. Ella li posa els peus damunt de les cames i ell els acarona distretament. Treu el paquet de tabac i encén un parell de cigarretes més. Ella ja no l’agafa. Fa estona que ha tancat els ulls. L’estridència d’una ambulància decideix aturar-se allà mateix. Tot seguit, també un cotxe de policia. Fins i tot, dos. Han obert la porta de baix i els crits ja han començat a enfilar-se escales amunt. Ell deixa que l’emmanillin sense posar cap resistència. Ella rep les atencions de tres o quatre joves que han corregut a atabalar-se sobre el seu cos. El més gran fa que no amb el cap. L’estiren tota tapada sobre una llitera i se’l miren amb insolència, com si fossin a punt d’escopir-li a la cara. Abans que la prenguin, torna a dir:

—Tret de tu, no em quedava res.



dilluns, 11 de maig del 2015

UN PREMI LITERARI



—doncs no penso llegir-lo.

—Ben fet.

—Ho dic de veritat, no tinc cap intenció de llegir-lo.

—Però bé que te l’has comprat.

—Una cosa és comprar-lo i una de molt diferent, llegir-lo.

—No t’ho discutiré, això. De fet, jo també el tinc.

—Te l’has comprat?

—Me’l va enviar l’editorial.

—L’editorial?

—...

—No ho entenc, t’ho juro que no ho entenc.

—Tampoc és tan estrany, al capdavall li han donat el Premi.

—Però es devia presentar, dic jo.

—Dona, això segur. Vaja. Espero.

—El conec, no l’hauria escrit mai, ell, un llibre de quatre-centes pàgines. És impossible.

—Però tu i ell fa temps que, ja m’entens.

—Et dic que el conec. No ha escrit mai res més llarg de cent cinquanta pàgines, fes-me cas.

—Jo també el conec.

—Però tu no te l’has follat.

—Tampoc no et pensis...

—...

—...

—Doncs no te’l vas tirar cada nit durant deu anys.

—Cada nit?

—Qui diu cada nit diu un cop a la setmana.

—Un cop a la setmana tampoc està malament.

—Posa un cop cada dos setmanes. Això segur. Un cop cada dos setmanes ve a ser dos espitjades al mes, no?

—...

—Què comptes?

—Res. Faig números.

—Quins números fas?

—Un any són cinquanta-dues setmanes, doncs deu, cinc-centes vint. Un total de dos-cents seixanta claus, és això?

—Dit així.

—No sembla gaire, oi?

—Suposo que hauríem d’afegir-ne uns quants de seguits quan vam començar a sortir. Molt al principi, ja m’entens. Són deu anys menys, encara fumàvem entre polvo i polvo. 

—Què, posa tres-cents, tres-cents cinquanta tralaràtralaràs? Tia, que igual resultarà que al final sí que me’l he tirat més cops jo que tu!

—No fotis!

—Compta: dos cops cada dimecres després del pàdel.

—Al pàdel?

—Saps la cerveseta al Portia?

—Després dels partits?

—Doncs fa tres anys que no provo gota.

—Seràs cabrona, per això estàs tan prima. Jo que pensava que era des que t’havies tornat vegetariana...

—Mira, ara que ho dius, cada primer dimarts de mes, abans del vegetarià.

—Et duia al vegetarià?

—Li duia jo, per qui m’has pres?

—I què menjava?

—Potser sonarà malament, però a mi, t’ho creguis o no, sempre se m’ho ha menjat tot, saps què vull dir?

—Tu ets molt porca, no? Em pensava que tenies més bon gust.

—Doncs ja veus. La globalització ha fet molt mal.

—Posem que te n’hi has anat al llit més vegades tu en què, tres anys?

—O quatre.

—Seràs bacona! Fa quatre anys encara no m’havia divorciat!

—Me’n recordo, me’n recordo. I per cert, qui ha parlat de llit?

—Mira mira mira mira mira

—Va digues.

—Igualment no l’has tingut a casa. No hi has conviscut.

—Això no, tens raó. A casa, sol, no ha pujat mai. Calla, te’n recordes quan vam fer operar la Bruna?

—No ho vull saber.

—Estava toveta, te n’has de recordar.

—De veritat, prou.

—Però si no passa res.

—No passa res, no, però prefereixo que no m’ho expliquis.

—Era la meva gosseta. Me l’estimava molt.

—Entesos, ja.

—No, si està clar que tu el coneixes molt més que jo.

—Doncs ja està. I et dic que el tio en sa vida ha escrit deu pàgines d’una tirada. Per arribar a quatre-centes s’hi hauria de passar mitja vida. I això amb la lletra més gran del word i a doble espai. 

—Potser té un negre.

—Ja li agradaria.

—Vull dir que potser no l’ha escrita ell, la novel·la.

—Ja t’entenc, ja. Ja hi pots pujar de peus.

—Doncs saps que a mi m’ha agradat?

—No fotis que l’has llegida.

—Últimament llegeixo molt, mira, m’ha pegat per aquí.

—I de què va? De la guerra civil? De quan algun cony de rei del segle jo-què-sé es va ennuegar amb una estelada? Si li han donat el premi...

—No t’ho pensis.

—De corrupció, violència de gènere...

—No. Són dues germanes així una mica putes que es carreguen un escriptor.

—Típic.

—Totalment.

—Pujareu aquest cap de setmana?

—No ho sé, tinc tres cataractes programades per divendres a la tarda.




dilluns, 4 de maig del 2015

UNA RENÚNCIA


A la casa que jo vull
han de batre les finestres,
la tardor ha d'entrar
             cada dia.
No tornaré a l'olor de la gespa
tan humida,no tornaré al sol.
A la meva casa
s'ha acabat l'estiu
mai per sempre més.