dilluns, 15 de juny del 2015

MIU I ELS ALTRES (Ot)




No vaig triar aquesta ciutat. El riu, les pedres, la glorieta atrotinada. Em va triar ella a mi. Potser ni això. El revisor em va fer baixar. Feia més de tres setmanes que estava net. No pas per una ferma decisió pròpia sinó perquè no tenia altra cosa que la guitarra i la roba bruta que cabia a la bossa. Vaig seure allà mateix, a l'andana, i vaig començar a tocar. En aquella època només feia Nick Drake. Vint-i-sis anys, Cambridge, lluna rosa. Resultava senzill i amorosia la gent que s'aturava a escoltar-me. Miu es va asseure a la meva vora i semblava conèixer les cançons com si també parlessin d'ella. Els altres es quedaven un parell de tornades, plantats. Llençaven unes monedes a la funda i se n'anaven. Ella no es va moure fins que jo vaig acabar. Va venir fins a mi quan ja recollia i em va agafar la mà. Vine. La seva veu. 

El pis era tan gran i ella tan poca cosa que vaig pensar que vivia amb els pares. Jo encara no parlava la seva llengua però ella enraonava en la meva sense cap esforç aparent. Em va fer seure i va tornar amb dues tasses de cafè. Em mirava com si sabés llegir-me els pensaments i tanmateix els seus ulls convidaven a alliberar-se de qualsevol nosa. Em va arrossegar a la dutxa i em va fer l’amor de seguida per bé que jo n’hauria tingut prou d’una carícia seva. Abans d’anar-se’n, em va passejar per la casa. La meva habitació era buida aleshores. Va obrir la finestra de bat a bat i em va ensenyar el turó on s’havia fet gran. Va desfer-me la bossa. Va posar la roba a rentar i va trobar un lloc per a cada cosa. Com si aquelles quatre parets haguessin esperat que jo arribés.


És això i prou. Ella era fora tot el dia. Marxava a primera hora i tornava a la darrera. Abans d'adormir-nos, em prenia com volia però sempre fugia a acabar les nits al seu llit. Al principi no vaig ni gosar sortir d'aquell palau que se m'havia ofert. Després d'una eternitat al ras, la pell s'avicia de seguida a les mentides pietoses del confort. L'olor dels llençols nets, del bull d'una olla, de l'aigua corrent. Al més a prop que vaig ser del carrer és quan m'abocava a la finestra a fumar. Sentia els trens i ja no era capaç de figurar que algun dia jo hi havia estat enfilat. Fins i tot la guitarra em resultava estranya i no la feia anar si no és que ella m'ho demanava. Toca, deia. I jo tocava. Prou, deia. I jo deixava a mitges l'acord que ja no hauria recordat encara que m'hi haguessin obligat.


dilluns, 1 de juny del 2015

DISCO 2000 (I'm the resurrection, Stone Roses)



I el silenci es va fer bocins amb uns cops de bateria. En Reni i el seu barret de pescador encapçalen la marxa. Quinze segons marcant compàs abans no s'hi afegeix el riff d'en Mani que s'obstinarà cançó enllà donant entrada a la veu de l'Ian i, finalment, a la guitarra d'en John. Hi són tots quatre. I ja no marxaran. En tindran prou amb un disc (i alguna cosa més). Posaran altra volta Manchester al mapa i nosaltres renunciarem a la nostra educació judeocristiana per abraçar l'hedonisme tan salvatgement com ens deixin. Psicodèlia, Pollock i samarretes de ratlles. I el posat. Sobretot si —després de ser la llum i la resurrecció— els instruments s'entossudeixen a fer-la petar tots sols tants minuts com els permetin. Quatre i mig? O tota la vida.


dilluns, 25 de maig del 2015

POSTAL #46



Totes les coses són al seu lloc i tanmateix res no para quiet. Aquest moviment, d'altra banda enganyós —el vent fa pensar l'arbre que és lliure—, distreu la meva consciència i me n'amanyaga el dolor. Ja no tornaràs a ser feliç mai més, sembla que em prometi. No tant com la sentència que condemna sinó més aviat oferint el consol d'una certesa. Transigeixo. He estat sempre el més dèbil de la selva, el que abaixava els ulls, el que canviava de vorera si veia xerricar el ramat. Torno a seure al balcó i sento la xerrera del riu mentre garbeja la jovenesa de la seva aigua indestriable, camí d'un final que ara sembla tan lluny. El pont em mira estalviant-se el plany, callant el retret que mereixo. Cada pedra era aquí quan vaig arribar i no se'n mourà quan jo fugi de nit, sense fer soroll. Per encert o atreviment, una malaptesa segura, no he sabut tocar la melodia que em pertocava. O potser ni tan sols no era músic i jo me n'havia convençut.


dilluns, 18 de maig del 2015

UN COMIAT



—Tret de tu, no em quedava res.

Ella va repenjar el cos lleugerament a la paret mirant-se els peus, els dibuixos esquitxats de vermell que les rajoles compartien les unes amb les altres. No havien posat parquet, després de tot. Tampoc no havien canviat la cuina ni refet el quarto de bany. Tot s’havia aturat després de l’accident. Ell era encara al llindar de la porta oberta, com si esperés alguna mena de resposta que ella rumiés però que potser no deixaria anar. L’entrada havia quedat despullada d’ençà del dia que van decidir amagar totes les fotografies de les nenes. Malgrat tot, compadint-se els uns dels altres, romanien petits records d’antics viatges. L’elefantet de fusta, la capsa nacrada, la cistella de vímet que havien comprat al Nepal, plena de claus sobreres: les dels convidats que no vindrien, les de les golfes que no tornarien a obrir. Amb un fil de veu, només:

—Al capdavall, tampoc no t’he servit mai de res, jo. No trobes?

—Potser vols dir que no t’he fet servir mai. És diferent. Completament diferent.

—Si et consola l’ordre de les paraules, canvia’l com vulguis.

—Qui ha parlat de consol?

—No, ningú. Només jo. 

—Llavors es tracta d’això?

Al final del corredor, com esporuguit, un mirall evitava mirar-se’l fit a fit. Del menjador estant, la llum sortia tafanera com una taca, de biaix sobre el terra. L’olor del dinar que havia quedat per menjar romancejava d’habitació en habitació fins al lloc on ells eren. L’ampolla de vi sense encetar, el forn encara obert. Va agafar l’abric i va començar a cordar els botons atropelladament com si, tot de sobte, resultés impossible suportar el pes d’aquella peça de llana. En posar la mà a la butxaca va recordar el regal que li havia comprat després de cinc anys sense celebrar un sol aniversari de res. En lloc d’això, va treure el paquet de tabac, l’obrí i allargà el braç cap a la seva dona que en va prendre dues cigarretes mentre ell es regirava per trobar els llumins. Aleshores ella les va encendre alhora i en retornà una a l’home. El foc, abans d’extingir-se en un esbufec, va procurar encara l’oportunitat que l’home retrobés per un moment el color dels ulls d’ella. Més apagat que no recordava.

—Quant fa que hi has tornat?

—Vols que et digui la veritat?

—Potser que no ho havies deixat mai?

—De fet, no.

—Ja veus quina sorpresa. 

Ella va agafar per a la cendra una cassoleta que havien comprat a Ushuaia i que les bosses de les nenes al tornar de l’escola havien escantonat quatre-cents cops. S’havia deixat caure al terra amb l’espatlla dreçada. El cap a la paret, de mig costat, les cames estirades. Ell no fou capaç d’evitar que els ulls busquessin la cicatriu al genoll esquerre, conduïa ella, però el reprovà de seguida estirant la faldilla fins al punt exacte on la memòria quedava amagada. Ell va seure desmanyotat a la banqueta entapissada. Els faldons de l’abric, a tocar dels peus nus d’ella.

—No sé si m’hi havia assegut mai. 

—No ho crec.

—D’on la vam treure?

—Vols dir que no la vam trobar aquí?

—Si et sóc sincer no m’imagino comprant aquesta andròmina, però el cert és que no recordo més que el penja-robes i la màquina d’escriure. Com si fos ara. 

—Quina màquina d’escriure? L’Olivetti, vols dir? Que no era teva?

—No! Jo tenia aquella IBM immensa, l’elèctrica. Saps quina vull dir? Encara deu ser en un lloc o altre. L’olivetti era a la casa. L’olivetti i el penja-robes de fusta

—que vam pintar amb el vermell que ens va sobrar de les prestatgeries de la biblioteca.

—Qui va començar a dir-ne “la biblioteca”? Mira que som pretensiosos, no trobes?

—De fet, és ben ple de llibres. Com en diries si no biblioteca?

—També hi havia aquell armari! Recordes l’armari blanc, que era igual que el del quadre de Matisse?

—Vols dir Magritte.

—Magritte, això.

—Magritte.

—La banqueta devia ser a la casa, per força. I tampoc no és tan lletja, ben mirat.

—No és lletja. És

—kitsch?

Ara ell també ha segut al terra, davant per davant. Ella li posa els peus damunt de les cames i ell els acarona distretament. Treu el paquet de tabac i encén un parell de cigarretes més. Ella ja no l’agafa. Fa estona que ha tancat els ulls. L’estridència d’una ambulància decideix aturar-se allà mateix. Tot seguit, també un cotxe de policia. Fins i tot, dos. Han obert la porta de baix i els crits ja han començat a enfilar-se escales amunt. Ell deixa que l’emmanillin sense posar cap resistència. Ella rep les atencions de tres o quatre joves que han corregut a atabalar-se sobre el seu cos. El més gran fa que no amb el cap. L’estiren tota tapada sobre una llitera i se’l miren amb insolència, com si fossin a punt d’escopir-li a la cara. Abans que la prenguin, torna a dir:

—Tret de tu, no em quedava res.



dilluns, 11 de maig del 2015

UN PREMI LITERARI



—doncs no penso llegir-lo.

—Ben fet.

—Ho dic de veritat, no tinc cap intenció de llegir-lo.

—Però bé que te l’has comprat.

—Una cosa és comprar-lo i una de molt diferent, llegir-lo.

—No t’ho discutiré, això. De fet, jo també el tinc.

—Te l’has comprat?

—Me’l va enviar l’editorial.

—L’editorial?

—...

—No ho entenc, t’ho juro que no ho entenc.

—Tampoc és tan estrany, al capdavall li han donat el Premi.

—Però es devia presentar, dic jo.

—Dona, això segur. Vaja. Espero.

—El conec, no l’hauria escrit mai, ell, un llibre de quatre-centes pàgines. És impossible.

—Però tu i ell fa temps que, ja m’entens.

—Et dic que el conec. No ha escrit mai res més llarg de cent cinquanta pàgines, fes-me cas.

—Jo també el conec.

—Però tu no te l’has follat.

—Tampoc no et pensis...

—...

—...

—Doncs no te’l vas tirar cada nit durant deu anys.

—Cada nit?

—Qui diu cada nit diu un cop a la setmana.

—Un cop a la setmana tampoc està malament.

—Posa un cop cada dos setmanes. Això segur. Un cop cada dos setmanes ve a ser dos espitjades al mes, no?

—...

—Què comptes?

—Res. Faig números.

—Quins números fas?

—Un any són cinquanta-dues setmanes, doncs deu, cinc-centes vint. Un total de dos-cents seixanta claus, és això?

—Dit així.

—No sembla gaire, oi?

—Suposo que hauríem d’afegir-ne uns quants de seguits quan vam començar a sortir. Molt al principi, ja m’entens. Són deu anys menys, encara fumàvem entre polvo i polvo. 

—Què, posa tres-cents, tres-cents cinquanta tralaràtralaràs? Tia, que igual resultarà que al final sí que me’l he tirat més cops jo que tu!

—No fotis!

—Compta: dos cops cada dimecres després del pàdel.

—Al pàdel?

—Saps la cerveseta al Portia?

—Després dels partits?

—Doncs fa tres anys que no provo gota.

—Seràs cabrona, per això estàs tan prima. Jo que pensava que era des que t’havies tornat vegetariana...

—Mira, ara que ho dius, cada primer dimarts de mes, abans del vegetarià.

—Et duia al vegetarià?

—Li duia jo, per qui m’has pres?

—I què menjava?

—Potser sonarà malament, però a mi, t’ho creguis o no, sempre se m’ho ha menjat tot, saps què vull dir?

—Tu ets molt porca, no? Em pensava que tenies més bon gust.

—Doncs ja veus. La globalització ha fet molt mal.

—Posem que te n’hi has anat al llit més vegades tu en què, tres anys?

—O quatre.

—Seràs bacona! Fa quatre anys encara no m’havia divorciat!

—Me’n recordo, me’n recordo. I per cert, qui ha parlat de llit?

—Mira mira mira mira mira

—Va digues.

—Igualment no l’has tingut a casa. No hi has conviscut.

—Això no, tens raó. A casa, sol, no ha pujat mai. Calla, te’n recordes quan vam fer operar la Bruna?

—No ho vull saber.

—Estava toveta, te n’has de recordar.

—De veritat, prou.

—Però si no passa res.

—No passa res, no, però prefereixo que no m’ho expliquis.

—Era la meva gosseta. Me l’estimava molt.

—Entesos, ja.

—No, si està clar que tu el coneixes molt més que jo.

—Doncs ja està. I et dic que el tio en sa vida ha escrit deu pàgines d’una tirada. Per arribar a quatre-centes s’hi hauria de passar mitja vida. I això amb la lletra més gran del word i a doble espai. 

—Potser té un negre.

—Ja li agradaria.

—Vull dir que potser no l’ha escrita ell, la novel·la.

—Ja t’entenc, ja. Ja hi pots pujar de peus.

—Doncs saps que a mi m’ha agradat?

—No fotis que l’has llegida.

—Últimament llegeixo molt, mira, m’ha pegat per aquí.

—I de què va? De la guerra civil? De quan algun cony de rei del segle jo-què-sé es va ennuegar amb una estelada? Si li han donat el premi...

—No t’ho pensis.

—De corrupció, violència de gènere...

—No. Són dues germanes així una mica putes que es carreguen un escriptor.

—Típic.

—Totalment.

—Pujareu aquest cap de setmana?

—No ho sé, tinc tres cataractes programades per divendres a la tarda.




dilluns, 4 de maig del 2015

UNA RENÚNCIA


A la casa que jo vull
han de batre les finestres,
la tardor ha d'entrar
             cada dia.
No tornaré a l'olor de la gespa
tan humida,no tornaré al sol.
A la meva casa
s'ha acabat l'estiu
mai per sempre més.




dilluns, 27 d’abril del 2015

UN VESPRE



Al cap de tres hores, ho reconec, la majoria l'havíem donada per perduda. Havia començat a ploure d'una manera molt poc pràctica i les hores de llum havien acabat quedant en no res. Tots plegats devíem pensar que podria haver passat mil cops abans, en qualsevol moment, però mai ningú no ho hauria reconegut. Aquestes coses no es diuen. I tampoc no hauria servit per a res, d'altra banda. No estic mirant d'espolsar-me cap mena de culpa que ens pugui pertocar, que em pugui pertocar, però la Lena no parava quieta. De debò que no podia parar quieta. L'últim cop que l'havia vista, jo parlava amb la Júlia, la seva mare. Reconec que estava més pendent dels seus ulls que no pas de cap altra cosa, i molt menys de la canalla. Els bessons amb prou feines se'm deslliguen de les cames, de manera que fa una eternitat que em vaig desfer del costum d'estar-ne al cas, si és que mai en vaig estar del tot. Veia com ella movia la boca, sentia la remor del fil d'una conversa que m'implicava, però només era capaç de mirar-li els ulls, aprofitar-me'n per clavar-hi els meus sense necessitat de trobar una excusa. 

Sortíem de l'entrenament. Tret de dos o tres que van en cotxe a tot arreu —no els hi acabes de conèixer que ja se l'han canviat, la resta tornàvem a peu cap a la urbanització tot i l'hora, perquè el bosc resulta una passejada agradable a qualsevol època de l'any. Un cop has deixat enrere el descampat on aparca tothom, un caminet gens costerut, banyat de verd a banda i banda, t'acompanya ben bé fins a la porta de casa. Travessat un pont no gaire llarg, que passa per ser l'herència modernista de la ciutat, es pot dir que ja ets a lloc. El pare de l'altra nena de l'equip —potser biòleg o informàtic o potser només algú amb molt poca feina— ens ha detallat mil cops el nom de cada arbre, de cada planta que enriveta la via i, malgrat tot, no podria distingir un pi roig d'un de blanc ni a punta de pistola. De tota manera, suposo que és del tot improcedent aturar-se a plànyer la pròpia ignorància respecte de la natura quan del que es tracta és d'una criatura perduda al bosc.

Corrien davant nostre. S'empaitaven els uns als altres mentre els pares i les mares, carregats de bosses, els seguíem agrupats per petits estols i entretinguts en xerreres plenes dels mateixos convencionalismes de cada tarda. Encara que feia un any que ja no fumava, continuava escollint la meva gent entre els del final de la cua, el lloc on anaven a petar els amants de la nicotina. Progenitura elegant i discreta que aprofitava per encendre una cigarreta amb la punta de l'anterior, com si no els fos permès tornar a fumar fora d'aquell caminet després de l'entrenament. La Júlia sens dubte pertanyia a aquesta darrera categoria. M'oferia un dels seus marlboro. Jo el prenia amb un somriure pretesament improvisat i penitent. Feia de les mans una coveta prop de les d'ella, que subjectaven l'encenedor. Després deixava que se'm consumís ben malaguanyat entre els dits i la culpa. Deixava que m'avorrís amb històries sense substància de la seva feina però li responia amb posat interessat, interrogant-la a cada poc sobre detalls insignificants, per mostrar que jo també era conscient que aquells disbarats eren només insignificants, banals i del tot imbècils en aparença. Recordava els noms dels que treballen amb ella, els termes exactes del seu ofici tal i com els havia expressat per donar-se importància en algun moment i jo els repetia amb familiaritat. Hauríeu dit que sabia exactament de què estàvem parlant. 

Pensàvem que els nens haurien entrat pel jardí com sempre. Passaven a la cuina i saquejaven la nevera mentre nosaltres ens quedàvem una estona parlant al davant. Quatre gotes mal comptades van començar a esquitxar-nos i ens vam aixoplugar sota el rafal. La majoria de nosaltres havíem abandonat la idea de guarnir la part davantera de les cases però ells havien aconseguit un paisatge salvatge que sobrevivia totes les inclemències aparentment sense ajuda de cap professional. Els altres havien corregut a ficar-se dins els seus niuets cosint els carrers amb la llum que les seves finestres anaven compartint enjogassades. Gairebé podries assegurar l'ordre exacte de tota aquella llista de rituals a punt d'encetar-se. Quants televisors s'obririen i en quin canal. Quant menjar d'origen biològic es trauria de neveres platejades de doble porta en plats de marxandatge que reposarien sobre el mateix silestone. Quantes banyeres s'omplirien i quants pijames planxats es deixarien estesos sobre les mateixes fundes nòrdiques dels mateixos llits de fusta lacada. La Júlia em mostrava el progrés de les seves roses mentre jo la seguia a una distància prudent, assegurant-me la possibilitat de mirar la seva espatlla sense ser descobert. El seu home era de viatge. Jo havia de dur la Duna a passejar quan tragués les escombraries. Totes les paraules que es poden dir sense dir-ne cap.

Però els bessons van sortir a demanar per la Lena. Vam passar al rebedor perfumat de bergamota que es vantava de tots aquells retrats de família clenxinada i feliç. Vam dir el nom de la nena. De primer només un salm. Ella va pujar al pis de dalt. Se'n sentia la veu cada cop més estrident, cada cop més plena d'urgència. Vaig pujar les escales. L'habitació de matrimoni tenia el llit per fer. Hi havia roba interior negra sobre una butaca verda, llibres a les tauletes de nit. Em vaig quedar plantat al final del passadís, sense esma per dir res. Ella va venir i se'm va abraçar. Sentia l'olor dels seus cabells. Els braços em van sobrar quan vaig veure que els nens em miraven interrogants. Va començar a plorar quan va quedar clar que la nena no era a casa. Vaig enviar els meus fills a casa i vaig trucar la seva mare. La Júlia em va agafar de la mà i vam refer el camí però la pluja s'havia encarregat de buidar-lo de pressa i corrents. 

A les pistes ja no quedava ningú tret del conserge que era a punt de plegar. Vam revisar els vestidors, el club, la sala de material. L'home ens va obrir totes les portes que es podien obrir i també totes les que no es podien obrir però la Lena no era enlloc. Quan vam marxar em va fer l'efecte que l'abandonàvem allà, amb aquelles celles espesses i embullades, sol sota la tempesta. El rierol baixava embalat, confós amb la nit, sense la petita. Uns quants pares venien cridant-ne el nom des del pont, amb llanternes i paraigües. Sentíem arribar el lament d'un cotxe de policia, potser dos. El telèfon s'omplia de missatges amb tot de preguntes i ni una sola resposta. Algú va abraçar la Júlia però ella no s'alliberà de la meva mà. Tot al contrari, la premia amb ferotgia. Una possessió, un llast, una àncora. No ho sé. El bosc no va tardar a inundar-se d'uniformes un dels quals ens va acompanyar en cotxe fins a casa d'ella. No va voler ni sentir a parlar de passar la nit a cap altre lloc. Fumàvem asseguts al sofà, de cara al jardí. El gronxador que penja del nesprer no gosava ballar. Ella es va aixecar a encendre les llums de la porxada i la gespa emmudí de cop per massa buida. Vam sentir les claus al pany i ella va córrer a obrir la porta per trobar una veïna que s'apressà a oferir els braços oberts. Per a mi, només una cella altiva. 

Al cap de tres hores, potser és massa aviat ho reconec, tots l'havíem donada per perduda. Jo prenia un cafè a la cuina, potser mirant de fer repàs d'aquell vespre. Enlloc d'esforçar-me a portar la memòria a rastrejar el meu record de la Lena, alguna cosa útil i lògica, només era capaç de pensar en la seva mare. El dibuix de les seves orelles, el contorn del seu ventre només dibuixat sobre el jersei gris. Els llençols rebregats del seu llit. Llavors vaig recordar-me que se m'havia passat de trucar el sogre per felicitar-lo i se m'escapà un renec en veu alta. La meva dona em passà els braços al voltant del coll. Vaig aixecar-me a buscar un paquet de tabac que tenia amagat rere l'ampolla amb els licors que mai no preníem. Ella també en va encendre un i vam pujar junts en silenci a veure com dormien els bessons.