dilluns, 13 de gener del 2014

ESCENES D'INFANTS


detall d'una pintura de Valeri Salvadó


Encara no havia sortit del supermercat que ja es va adonar que la caixera s’havia equivocat. Es va aturar un moment, fent equilibris amb la compra, per poder repassar el tiquet que duia rebregat a la mà amb les monedes del canvi. Efectivament li havien passat dos cops la capsa de bolquers. Va fer un parell de passes enrere i va veure que la cua per cobrar arribava més enllà dels congelats però s’hi va apropar. Només uns metres. Fins i tot es va escurar la gola davant d’aquella noia de cabell brut que anava passant productes sobre el lector sense aixecar mai la vista. Per tal de cridar la seva atenció va deixar anar un mot senzill, de disculpa, que naturalment resultà inútil. De fet, probablement ni tan sols no l’havia sentit. Un paquet d’arròs, un altre de macarrons i un pot de llenties cuites. La següent clienta desava la seva compra a la bossa i se’l mirà de cua d’ull quan va treure el moneder. Tornà a repassar la filera que ara ja arribava fins al pa. Decidí deixar-ho estar, malgrat tot.

   De camí cap a casa va veure l’Íngrid que baixava pel carrer ample amb el violí penjat a l’esquena i la trena a mig desfer. Va alentir el pas per evitar que coincidissin les mirades i es va mig amagar rere una furgoneta de repartiment que havien aparcat de qualsevol manera sobre el cantó de la vorera de la farmàcia. D’aquella posició estant, es va quedar contemplant-la fins que es va recordar que faltarien vint-i-tres euros amb trenta i aleshores va començar a córrer cantant una cançó que havia sentit al taxi aquell matí. Quan va arribar al portal, don Emilio li va obrir la porta i l’ajudà a carregar les bosses fins a l’ascensor. Ell aguantava la respiració per no sentir l’olor a florit que l’altre escampava arreu cada cop que obria la boca amb les seves cortesies. Protegit ja per la maquinària en marxa, va dedicar els cinc pisos a escrutar el paquet de bolquers. Un de sol. Ple de dibuixos per a criatures que encara no distingeixen formes ni colors. I un sotrac final.

   Amb l’objectiu d’estalviar-se el tràngol de creuar per davant de l’habitació dels pares, va decidir entrar per la porta de la cuina i es trobà la senyora Zgufsova que bressolava l’Ona al compàs d’un Mompou primerenc que ell va aprovar amb un gest proper al somriure que l’altra devia prendre per una cordialitat. Deixà les bosses al rebost i s’aturà a mirar la germana que començava a adormir-se. Aquell paquet esquifit de pell blanca i cabells exòticament rinxolats que passava el dia en un grinyol indeterminat. Deixà el canvi al platet de nacre que els avis Brell havien dut d’Indonèsia, però de seguida rectificà tornant les monedes i el tiquet al fons de la butxaca dreta del pantaló. Els dits tornaven debades a repassar el producte d’una operació aritmètica desfavorable. Com que s’adonà que, del final del passadís estant, un mirall l’espiava, va córrer a amagar-se a la seva cambra.

   Es va asseure a la vora de la finestra, escampà els diners sobre la catifa i es quedà esguardant-los el temps d’un ostinato. Llavors obrí un calaix, tragué un bitllet de vint, dues monedes de dos euros i ho llençà al costat dels altres diners. Apartà les cortines i va veure un home que remenava la brossa i amuntegava els objectes escollits en un carro de la compra. Li va semblar veure un peluix igual que en Flyte. Es girà d'una revolada cap al prestatge verd i hi sorprengué un espai buit completament nou que el va fer témer el pitjor, sobretot quan en Flyte no va aparèixer en cap dels racons on hauria esperat trobar-lo. Corregué cap a la finestra però al costat del contenidor ja només hi havia un gat massa entretingut a llepar-se les clapes. Començava a ploure. Comptà els cotxes que duien els llums encesos i els cotxes que duien els llums apagats. Resseguí els gargots que la pluja havia començat a dibuixar a les façanes del davant i, quan se'n cansà, recollí els diners i se'n tornà a la cuina.

   La nena i la senyora Zgufsova ja no hi eren, més s'ho estimava. Quedaven només les impressions íntimes d'un piano aliè que acompanyava un cert regust de l'olor de totes dues, a mig camí entre un pastisset dolç i la cera cremada d'una espelma d'aniversari. Es desampallegà per fi dels diners tornant-los a deixar al platet nacrat, es preparà una tassa de xocolata calenta i s'assegué. Sobre la taula algú havia deixat una novel·la, massa nova per ser gaire bona. Així i tot, li resultà útil per entretenir els dits. Li va semblar impossible que hi hagués algú disposat a passar d'aquelles deu primeres pàgines i tanmateix la postal d'un paisatge suec a la meitat del volum s'entossudia a afirmar el contrari. De seguida, les motllures del sostre van esdevenir més entretingudes i es va oblidar completament que tenia un llibre a les mans. Se'n recordà només quan les necessità per fer una glopada nova.
  La mare el va sentir quan creuava el passadís i el va cridar. Es va aturar sense contestar i va veure que la porta era entreoberta. S’hi apropà fins al punt just que permetia veure sense ser vist. Ella tornava a ser al llit fumant a les fosques. La punta de la cigarreta s’encenia i s’apagava com si es comuniqués en alguna mena de codi secret. Va tornar a dir el seu nom i ell s’entossudí en la comoditat del silenci. Cap dels dos cossos no havia fet ni el més lleuger moviment. El pis sencer havia romàs estàtic, amagat de la tempesta amb la tempesta mateixa. Entrà i s’assegué a la butaca, a l’esquena d’ella. Els cabells embullats sobre els llençols el van fer pensar en un incendi. Sense girar-se, ella va preguntar per la nena i ell en tingué prou amb un monosíl·lab. Hauria volgut entendre l’absurda necessitat d’exhibir el propi cos i reprimí l’impuls de cobrir aquell cul massa jove perquè no suportava la idea d’apropar-se’n ni un mil·límetre més. Agafà una cigarreta i se l’amagà. S’aixecà amb una excusa, agafà una segona cigarreta i se n’anà. 

   No feia servir mai ningú aquella terrassa, llevat d’ell. Com si la cultura es pogués comprar a pes, la biblioteca sencera havia estat un caprici del seu pare que només ell aprofitava per amagar-se de la resta i sortir a fumar. En tant que l’aigua havia omplert tots els racons que havia trobat sense que semblés tenir-ne prou, ell anava pipant i tossint protegit per un rafal de fusta massa envernissada. Escrutava la nit que havia arribat abans d’hora i havia empès les famílies a jugar a les casetes. Finestres que s’encenen i s’apaguen, sofregits i olles de brou, converses atropellades davant de televisors en marxa. Es va aixecar per llençar la burilla però es tornà a asseure, la deixà al seu davant i seguí amb atenció l’agonia d’un foc petit consumint-se i el ridícul espetec final, gairebé indigne. Entrà i deixà la porta oberta. Les cortines van mirar de seguir-lo sense arribar gaire lluny. 

   Obrí el llum de la tauleta i es disposà a reposar sobre la pell immaculada d’un sofà que sempre ha trobat incòmode, que el fa pensar en burocràtics safaris colonials a l’Àfrica. Els prestatges havien fet seves les parets omplint-les de tots els colors adequats, ben arrenglerats. Paraules perdudes que s’enfilaven fins al sostre. Va encendre el segon cigarret mentre els ulls li buscaven un cendrer que haurien jurat haver vist la darrera vegada. Se’n desdigué quan va veure que les primeres cendres havien començat a festejar amb la catifa. A l’empara de marcs de plata curosament recargolats, tot de fotografies esquitxaven violentament la sala amb l’escenificació d’una història que ell era incapaç de reconèixer com a pròpia. Somriures vestits de blanc. Esquitxos d’estiu a la platja. Nadons en braços de debò. Va llençar la burilla a terra i l’ofegà amb la sola de la sabata i la remor de la pluja. 

   El plor de l’Ona omplia el pis de baix. La senyora Zgufsova havia apagat tots els llums abans de marxar però havia deixat encesa la música del piano que sovint ensinistrava el son de la seva germana.



dilluns, 6 de gener del 2014

POSTAL #35





La mare del poeta s’ha quedat a dormir aquesta nit. L’he vista llevar-se d’una revolada i fugir corrent carrer enllà. Sobre un desglaç prematur, arrossegava la bossa de regals que jo li havia guardat en secret al bagul de sota l’escala. Només aleshores, al caire mandrós de la porta, mentre ella em feia un gest amb la mà des de casa seva que jo he correspost, m’he adonat del dia que era. He encès un cigarro i permetia que l’alè d’hivern i el fum del tabac es confonguessin quan he descobert el meu regal de reis. Sobre l’estora, qui sap quants dies fa, m’hi esperava una carta que he recollit gairebé tremolant. En conec la lletra i no goso obrir-la.
 
 
 

dilluns, 30 de desembre del 2013

POSTAL #34






He deixat que el temps passés sense ser-ne l’amo, no me’n puc desdir. Es pot ser alhora l’hereu i l’esclau? Ho confesso, vaig cometre l’error de creure que era dins el quadre quan, en realitat, només m’havien permès contemplar-lo. I ara una veu metàl·lica m’ha recitat un retret. Em quedava el teu número de telèfon. Ja no tinc ni això. Compto amb el retall estripat d’un diari vell que ve sovint a vexar-me. Hauré d’aprendre a convertir els tres o quatre records que no he sabut esborrar en el bagatge capaç d’arrossegar-me. Esperava tota una altra cosa. Tu venies corrent a salvar-me i jo et sorprenia amb una casa de pedra, la llar de foc encesa. Ja m’he deixat tornar a enredar per la literatura. T’he de deixar, truquen a la porta. Faré veure que no he plorat i enganyaré tothom amb un somriure que tu entendries. Si fossis aquí.
 
 

dilluns, 23 de desembre del 2013

CAMISES DE FLORS




Dius que el teu germà s’ha canviat el cotxe un altre cop. Que haurà de fer-se fer una altra plaça d’aparcament perquè ara s’ha trobat que no li cabia, de tan gran com és. Vermell, és clar. Com tots els altres des que va fer els quaranta, es va deixar aquella cua rinxolada i va començar a dur camises de flors. Somric i callo perquè m’és absolutament igual. Dius que la petita va començar a fer violí com la nostra però que no va durar ni dos anys. Que després va provar el piano i no gaire més tard una flauta travessera que li van fer dur expressament del Japó. Ara es veu que l’han apuntada a percussions africanes amb el paio que els cuidava el jardí. Què vols que et digui si a mi tot això m’importa una merda. Dius que el llum de la cuina torna a fer el ruc i no trobes el telèfon d’aquell noiet que va venir l’última vegada. Aquell que et va explicar que es casava amb una equatoriana que havia conegut per internet i no sabia com explicar-ho als seus pares. Que fa pampallugues, com si jugués amb el soroll de la nevera. Però jo no sé de qui parles i m’invento dos o tres noms versemblants per fer veure que t’escolto raonablement. Dius que has demanat menjar, que no pot trigar. Fas el gest de començar a parar la taula i entenc que menjarem el mateix estofat perfecte que fa mesos que mengem. Trec pa del congelador i encenc una cigarreta sense dir res que et pugui fer entendre que tant m’és una cosa com l’altra. Dius que aquest matí has tornat a obrir el balcó de la seva habitació, que t’has quedat mirant com les gotes entraven i feien seves les sanefes del terra. Que has tornat a posar la mateixa cançó i t’has posat a plorar i et volies morir. I jo callo i abaixo la vista perquè no vull que t’adonis que fa estona que miro la cama que et falta i em mossego la llengua per no insultar-te, filla de la gran puta, que si li haguessis cordat el cinturó la nena encara seria viva.
 
 

dilluns, 16 de desembre del 2013

UN SOMRIURE ANTIC PER UNA PENA NOVA DE TRINCA




Ha sentit com ella cridava el seu nom però n’ha esperat un segon cop abans de girar-se i fingir un somriure antic. Fa molt que no gosa mirar-la als ulls, com si fos possible que ella pogués endevinar-li els desitjos sense voler. Els evita tant com pot igual que evita la seva conversa o els somriures compartits. Qualsevol fil capaç d’arrossegar-lo al vertigen de saber-se descobert. Poc a poc, ha après a oblidar que mai no ha dit les paraules que hauria volgut. Poc a poc, ha après a buidar de somnis les hores quotidianes i —a força d’empènyer el neguit— torna a gaudir de l’ensopiment general, d’altra banda tan còmode i comprensible. Primer, un esglaó i tot seguit, un altre. Per descomptat ella mai no ha participat en cap joc més enllà del que fóra raonable. Al capdavall, quatre parets no fan una casa. Les paraules s’arrepleguen soles i és cadascú que les endreça com vol o com li plau. Així doncs, no es podria atribuir cap responsabilitat a un silenci o bé una síl·laba tònica sinó al qui s’encarrega de guardar el missatge. Per ser justos caldria dir que certes rutines disfressen fets extraordinaris. O tot just a l’inrevés. Força sovint, un fet desproveït d’interès es converteix en una veritable celebració gràcies a un parell d’espelmes i la melodia encertada. És del tot imprescindible ensinistrar la realitat. En el decurs dels segles, diverses ciències i altres disbarats han provat debades de fer-la enciclopèdica, ximpleries. Un pentinat diferent, una llamborda bruta o l’olor de pa poden malversar mètodes i fórmules consagrades. És innegable que li coneix els defectes. Ben mirat, podria confegir milers de llistes amb detalls d’ella que ell avorreix fins a dir prou. Les dents massa grosses. Una piga tossuda. L’absència d’escot on abocar-se. I tanmateix, quina importància es pot donar a allò que és obvi? No són els seus desperfectes allò que ell adora. O potser també. O potser precisament. Posa les mans a la butxaca a fi de trobar les claus de les pròpies certeses. Una estructura on aferrar-se davant del sotrac de tenir-la a tocar i saber que el seu clatell és més lluny que el tou dels propis dits, més lluny que l’edat on tot havia estat permès. Li sent la veu i es priva el tremolor a còpia de banalitats que localitza en el punt just que va de la primera finestra a l’últim balcó d’un carrer que hauran de recórrer plegats tant sí com no. Per això passeja de puntetes per la seva veu quan li diu el nom i espera un segon cop per tal de girar-se i fingir un somriure antic per una altra pena, nova de trinca.
 
 

dilluns, 9 de desembre del 2013

POSTAL #33





M’he endut el poeta i sa mare a veure plorar Sant Llorenç. Ens protegia una manta de quadres que pertany a la calaixera de casa. L’avi no ha vingut. No surt de casa més enllà del capvespre. Ens hem ajaçat encara amb la panxa plena d’una truita que feia somiar les patates i un pa encrostat que les desvetllava de neguit. Hem vist la nit foradar-se i estripar-se i el marrec s’ha carregat d’uns versos que ja no podrà deixar de reescriure. Els desitjos corrien a empaitar les cues bellugadisses i ens hem adormit entre una paraula i una altra. I sí, he recordat la gespa i la tempesta, l’olor de la platja tan a prop i totes les besades que van precedir-nos la sorra d’aquell estiu ple d’estels. Me’n reconec presoner.
 
 

dilluns, 2 de desembre del 2013

PESOS I CONTRAPESOS






— M’ho hauries d’haver dit.

— T’ho hauria dit.

— I no ho vas fer.

— És evident això, ara.

— És que no ho vas fer.

— De debò que volia, t’ho juro. Però no trobava mai el moment.

— Això també és evident.

— Comprendràs que no era fàcil.

— No, per a mi tampoc.

— Què hi hauríem guanyat?

— Què hi hauríem perdut?

— De debò, quina diferència hi ha?

— Temps, per exemple?

— Temps sí, molt de temps.

— Jo hi comptava, saps?

— I què ha canviat, ara?

— Tot, no et sembla?

— I si no ho sabessis? I si avui tampoc no hagués dit res?

— Encara hi comptaria.

— Aleshores?

— Doncs que ara sóc conscient de la meva estupidesa.

— La meva, ja ho pots dir.

— No, la meva.

— No puc justificar res.

— No gosis ni provar-ho.

— No podria.

— Tampoc no tinc excuses.

— Ningú te les ha demanades.

— Ho sé, però podrien ajudar, no trobes?

— Quan han fet servei, les excuses?

— És això i prou.

— Sí és clar.

— Per què t'hauria d’enganyar?

— Per què t’hauria de creure?

— Pesos i contrapesos.

— Merda i més merda.

— Comptes i balanços.

— I encara més merda.

— Perdona.

— Ja hi pots comptar.

— Si us plau, perdona’m.

— ...

— Hem de confirmar que hi anirem.

— Ja els trucaré jo.

— Vols que truqui jo?

— He dit que els trucaré jo.

— A mi no em fa res.

— A mi, tampoc.

— Entesos.

— Has pres la bossa?

— Ara l’agafo.