dilluns, 25 de novembre del 2013

COSES NOSTRES





Dissabte a la nit van venir a sopar uns amics que tenen dues nenes si fa no fa de la mateixa edat que les nostres. Durant els postres, vam encetar una discussió aferrissada que es va allargar cafès enllà. Lògic. No ens vam saber estar de treure un dels grans temes que mou el món, sinó El Tema. Deixeu-vos estar de política o futbol. La qüestió veritablement important no té res a veure ni amb l’economia ni amb el sexe. El que és de debò important a la vida és determinar si és millor banyar les criatures al matí o bé al vespre. Què me’n dieu? Poca broma. Perquè passa que els que som pares ens agraden aquestes discussions profundes. Ens entenem entre nosaltres. Tan cert com que en Doraemon és un gat que ve del futur. Ens entenem. No vull dir que estem embolicats els uns amb els altres, encara que em consta que també tot i no ser el meu cas, naturalment. Més aviat em refereixo al fet que hi ha un fil invisible que ens uneix tant sí com no. Veureu. Seieu una estoneta, posem que a fer un cafè en una terrassa del Mercadal, entre les cinc i quarts de vuit. Mireu-nos. Ens coneixeu, oi? Som l’exèrcit de pares i mares en ple trànsit després de sortir de l’escola. Una taca al jersei, digues-li baba, digues-li suc de fruites. Dues bosses, tres jaquetes, un violí i un entrepà a mitges. Un mòbil que sona. Ja no queden mans però el mòbil continua sonant. O potser coneixeu aquell maclaren de setena generació embotit fins a dir prou, amb mocadorets de paper que sobresurten de qualsevol plec amagat, ben rebregats, a punt per tornar a ser reciclats. El mòbil que torna a sonar. Ulleres de sol al cap, al jersei, penjant on sigui abans que inevitablement acabin per caure a terra. Ens mirem els uns als altres i compartim agonies i fotos del mòbil, habilitats en el dibuix, explicant contes o responent per setena vegada la mateixa impertinència i no, avui no tornarem a parar a la maleïda botiga de llaminadures. Només una peça. Dues cada una i prou. Com diu? Tres euros cinquanta? Però nosaltres ja ens comprenem. Xerrem de xandalls d’escola que no s’assequen a temps i activitats del lleure mentre la nostra descendència s’entossudeix a no baixar de la moto de colors que va piulant. Qui coi se les va inventar aquestes màquines? El mateix que en va compondre la musiqueta? Deixa estar. Xerrem com si no veiéssim que la mainada ha començat la tercera guerra mundial per un lloc al ditxós aparell. Ni cas. Ni tan sols quan comencen a estirar-se pels cabells. Un moviment distret, una tos adequada i tal dia farà un any. Perquè, al capdavall, quina cara has de posar si és el tercer dia que la teva petita omple de blaus les cames del seu? Que s’espavili! Total, no ve d’un blau. Ni de dos. Avui per mi i demà per a tu. Coi de mòbil, qui sap on para. Papa, que diu una senyora estrangera que té una oferta de telefonia que no podràs rebutjar. Què li dic? Sabeu de què parlo, oi? Ens comprenem. Mal de molts, consol de pares. I no us penseu que tot són flors i violes i franca camaraderia. I ara! Els secrets i la competitivitat són a flor de pell. Com s’entén sinó que ningú tingui polls si l’escola en va plena? O ja em diràs tu si no deixaríem de parlar de Finlàndia si tots els nens i nenes tinguessin les notes que els seus pares van publicant! I qui diu notes, diu pes i alçada, mida del peu o l’edat que tenien quan els vam treure els bolquers i van dir paaaapa. En fi, coses nostres. De tota manera no penseu que ho dic per les meves. Perquè resulta que són de postal. Què dic de postal. D'anunci. No em puc pas queixar. Ara que, de fet, és natural. Com que sempre les hem banyat de bon matí...
 

dilluns, 18 de novembre del 2013

DESITJOS I SECRETS






Sec a esperar el meu torn. Massa a prop, pel meu gust. De fet, voldria ser tan lluny d’aquí que tot em sembla massa proper. Aquesta olor, per exemple. I la pau suspesa. Com la tempesta que no gosa caure. Sento les paraules de l’Emília i no les voldria sentir. No les escolto. M’esforço a obviar-les i em concentro en la conversa que hem mantingut mentre veníem. Però, així i tot, no puc evitar que el timbre exagerat de la meva germana acabi arrebossant anguniosament els meus pensaments, trepitjant-los. Igual que ho ha trepitjat sempre tot.

—Pare, no sé com començar.

—Faci-ho pel començament, senyora Emília. Sempre hi ha un moment o altre on tot s’enceta.

—Sí, és clar. No és cosa de dos dies. 

—No és pas veritat.

—Anys fa, que dura. Massa temps. Tota una vida.

—Emília, valdrà més que ho deixem córrer. No tinc gens de ganes.

—Vaig trobar les cartes que s’havien escrit, pare. I les vaig llegir. Tant de bo no ho hagués fet, pare, però les vaig llegir. No me n’amago.

—I se’n penedeix, filla meva?

—I com vols que me’n penedeixi? Si ara sé el que sé. Si ara he entès tantes mirades, tants silencis, tants petits detalls que no havia sabut, que no havia volgut veure.

—Emília, no sé de què em parles!

—Perquè ella ho nega tot, pare. Oi que m’entén? Jo m’hi vaig adreçar, serenament. Hi vaig voler parlar. I vaig ser franca i oberta. Vaig fer ús de tota la claredat de què vaig ser capaç. I així i tot ella ho nega tot, pare. Malgrat les evidències, la mentidera sóc jo, pare.



Em remoc al meu seient. Miro les sabates enllustrades i les cames inflades. Aquesta calor, aquesta edat, aquesta puta vida. El vernís de la fusta m’enlluerna el neguit i repasso els estrangers que passegen com si fos casa seva. I sí, ja ho sé, que això és la casa de tots, però hi venim a fer el que toca. No és cap museu, això. Es retraten i fan anar tot de flashos impúdicament i parlen com si fossin al mercat, vestits tots com si vinguessin de la platja perquè, al cap i a la fi, vénen de la platja. Són sols al món.


—Filla meva, és la seva germana, senyora Emília, sang de la seva sang...

—Et vaig acollir a casa meva. Em vaig treure el menjar de la boca per a donar-te’l a tu. I tu, a canvi. Com has pogut? Com pots?

—Emília, et precipites.

—Era la seva lletra, pare. La mateixa lletra esquifida i rodona que havíem après a les carmelites. Una lletra bufona i simpàtica però que, de tan innocent feia por. Pare, explicava unes coses, unes coses...

—I doncs, expliquis, senyora Emília, què deien les cartes que tan mal li han fet? Quins detalls l’han duta fins al punt de pensar això que ha pensat?

—Perdoni’m, pare. Que Déu em perdoni, però la vull morta i ben morta. La vull tan morta que no la vulguin ni els de la funerària. Que la fortor de la seva descomposició ompli la ciutat igual que va omplir de merda casa meva. Tots aquests anys.

—T’equivoques. T’has equivocat sempre. Fas muntanyes amb els còdols del riu. Perquè t’agrada la tragèdia, a tu. T’agrada aquest victimisme ensopit de diumenge. T’encanten els retrets.

—Mira qui parla.

—No m’has perdonat mai allò del vestidet. Això és el que passa.

—I em surt amb allò del vestidet, pare. El maleït vestidet.

—Senyora Emília, moderi’s.

—Si només hagués estat el vestit. Vostè hi era, pare. La comunió sencera em va fotre enlaire, i perdoni que m’encengui i em traeixin les formes. Tot enlaire. Ella i només ella. Sempre ella.

—I aleshores, què vols? Digues què vols. Vols que me’n vagi? Vols que agafi les meves quatre coses i foti el camp?

—Quatre coses, diu, pare. Si arreu on miro no hi ha res més que les seves coses. Que em va envair la casa des del primer dia. Es va fer seu cada racó. Ni el gat no sabia on amagar-se. Cada pam de cortina l’havia de repuntar amb aquells seus dits abonyegats!

—I si, primer, enlloc de posar-te així, em preguntessis? I si escoltessis la meva versió de la jugada? No et sembla, Emília?

—Que la deixi explicar-se. No és per plorar, pare? A mi, que no he fet altra cosa a la vida que escoltar aquella veueta de gallina tova. Que ni els pensaments no em sento quan ella és a la vora. I sempre hi és, a la vora. Ja hi pot pujar de peus, pare. Sí senyor. Com la sal al mar.

—Doncs fes el favor de dir les coses pel seu nom. Digues. No vols sentir-ne res? Vols que me’n vagi?

—Vull que et moris, Enriqueta. Que et moris. Això és el que vull. Que et podreixis de tal manera que ni els cucs no et puguin suportar la fetor. Que t’esclatin aquests botifarrons que tens per cames i t’escanyis amb la mantellina de la mama. Vull que desapareguis. Que el món oblidi que un dia vas existir. I jo m’ocuparé que t’incinerin. Que et cremin del tot. Que ni al nínxol no em deixaries viure. I t’ompliré la caixa amb les revistes i totes les novel·letes, amb la teva roba de vaca burra i les arracades de la tieta, et farciré amb el maleït violí i la màquina de cosir que per fi deixarà de xerricar. Tot! Tot dins el taüt! El teu coixinet de puntes i els brocats i els anells que em vas pispar quan vam anar a desendreçar el pis dels papes. No hi faltarà res. Els discos de tangos i el transistor del papa. El sant sopar i les estovalles brodades. I quan cremi tot, quan tot ja sigui cendra, els demanaré que ho tornin a encabir dins el forn i encenguin a tot drap altra vegada. M’asseguraré que no tinguis dret a rèplica, que resulti materialment impossible que existeixi un bri de vida en res que dugui el teu nom!

—De debò que és això que vol, senyora Emília. Calmi’s. Reposi. No plori més. Ha comparegut per a confessar-se, oi que sí? Doncs això és el que ens interessa, ara. Vol dir que se’n penedeix, que és conscient del seu pecat i que vol esmenar, esmenar i perdonar, perdonar i ser perdonada.

—Perdonar?

—Emília, xata, no m’has entès pas. No hi ha res de què m’hagis de perdonar. Tu a mi? Vas obrir-me la porta de casa i vas dir «això és casa teva».

—I ho vas ben creure, mala puta. A fe que t’ho vas prendre a pit.

—Senyora Emília, que es troba millor? No tremoli, el Senyor és amb vos.

—No em trobo millor, pare. O potser sí. No em penedeixo de res. Si li ho explico és només perquè el secret de confessió m’haurà de protegir.

—No el vaig pas arrossegar al llit, jo. Era a mi que volia i ho saps perfectament. Del primer dia, va estar enamorat de mi. I si es va casar amb tu va ser només perquè jo no el volia.

—No era això que deien les teves cartes.

—Les cartes, burra, eren només literatura. Literatura i prou. Què has d’entendre, tu, que no has sabut distingir mai realitat i ficció. Vet aquí un del teus problemes. Un de tants.

—Ara el problema el tens tu.

—Com vol dir, senyora Emília?

—Suposo que li ho puc confessar amb tota tranquil·litat. Fet i fet, ja és irreversible.

—Digues, mala bruixa, què és irreversible?

—Tot plegat, pare, tot plegat.

—Sempre hi ha temps per al perdó.

—Això espero, pare. El perdó etern.

—Què has fet, Emília?

—Allò que hauria d’haver fet el primer dia.

—Senyora Emília, no pot ser cert això que m’està dient.

—Tan cert com que sóc davant seu, pare. No passarà d’avui, li ben asseguro. Ja em pot dir quants parenostres em toquen.

—Emília, bufona, tu i les teves pel·lícules.

—Tens raó, Enriqueta, potser n’hem fet un gra massa. Deixem-ho córrer i anem passant que se’ns farà tard.



Tard com sempre. A la nostra edat mai no és prou tard. Crema la cera a les capelletes i encara espero el meu torn. La meva germana adora aquesta estona de protagonisme amb en mossèn Ramon. No sé què farà quan el retirin que per força l’han de retirar un dia o altre, amb l’edat que ha de tenir. Que no va ser ell que ens va donar la primer comunió? Calla, ja surt.


—Emília, que et volies quedar totes les penitències per a tu?

—Enriqueta fes via que no et queda gaire temps. Enriqueta, què tens? Que t’ofegues? No facis aquesta cara, dona. Això mateix, seu seu. És normal aquest tremolor, no t’hi encaparris. 

—Senyora Enriqueta, que es troba bé? Senyora Emília, què ha fet? Déu dels cels!

—Truqui a urgències, pare. Millor encara. Ben mirat, seria més raonable una extremunció, no li sembla, pare?


dilluns, 11 de novembre del 2013

CAP GRÀCIA


L'home del barret seu a la terrassa d'un cafè venecià. Observa els coloms. Fuma. Persegueix culs de turista amb les ulleres de sol fins que veu que ella arriba.
 
diu: Sents la pudor?
diu: Què prens?
diu: Vermut.
diu: Vermut.
torna a dir: Sents la pudor?
diu: Vols dir que hi ha algú que no la senti?
diu: Suposo que estan massa enfeinats a evitar que la ciutat s'acabi d'enfonsar.
diu: És bo?
diu: L'acudit?
diu: El vermut. L'acudit fa estona que put.
 
 
 

dilluns, 4 de novembre del 2013

POSTAL #32



Un nombre indeterminat de desencisos m'ha fet passar els darrers dies abans de l'estiu. La calor senyoreja ufanosa a cada cantonada i pessiga les pedres fins a convertir-les en brasers escampats. Corregeixo exàmens, sec a llegir poesia russa a la recerca de traduccions enginyoses i escolto les pastures endreçades que entretenen els turons. A les nits, no t'enganyaria, procuro dormir tant com puc. Al sofà mateix si cal. He demanat als nois que no vinguin a casa. M'avergonyeix el desordre que ells no em coneixen. A canvi, carreguem tot sovint els instruments fins al salt i, un cop allà, pervertim l'alè de l'entorn a base de melodies que han après a fer seves. Sospito que les hores que deixem passar no van a parar enlloc. Arbres que cauen sols al bosc. La teva veu em venia a recollir a l'estació de trens. Pujàvem al cotxe. Hi havia res més al món?
 
 


dilluns, 28 d’octubre del 2013

POSTAL #31




T'he vist fa una estona mentre esmorzava i esperava que la llet s'avorrís del bull. Els cabells curts altra volta, com en aquella foto que jo adorava i, als ulls, el teu somriure encomanadís, tan llaminer. Duus una criatura al coll i algú que no conec et passa el braç per l'espatlla. Sou a l 'estranger, tan lluny d'aquí com gran i lluent. El diari s'escarrassa a fer la seva feina però jo sóc capaç només de veure aquest bocí de foto que acaba de fuetejar-me. Els cabells curts altra volta. El somriure dels teus ulls. Demano si puc arrencar la pàgina i encara dubto i et torno a mirar i ja no sé descórrer un nus que se'm passeja de la gola a la boca de l'estómac. El poeta em salva d'una mena de plor que esgarrapava. Se m'asseu al costat i comença a xerrar a la seva manera atropellada. Ha descobert Calders i no se'n sap estar. Diu, quina cara d'idiota aquest paio, oi? Que els coneixes? Com sovint, no trobo la resposta adequada.


dilluns, 21 d’octubre del 2013

POSTAL #30

                               

Un refredat traïdor m'ha tingut forrellat a casa la setmana sencera. Els nois venien cada tarda a posar-me al dia. Seien per tot arreu, de qualsevol manera, i no paraven de xerrar mentre a mi em frenien les cames i les parets s'esblaimaven. Els sentia riure i movia el cap de tant en tant improvisant una concordança que no podia menar. El poeta i sa mare m'han dut el menjar tots els dies i han fet guàrdia davant del plat fins al final de cada àpat. Em sé feixuc i tou, però viu al capdavall. He decidit que demà mateix em reincorporo. No penso continuar repassant amb la mirada la pols de les parets que ja conec de memòria. Fa una estona m'he aixecat a planxar una camisa. Costums nous per a plecs vells. Al final, he planxat roba per a tota la setmana que he deixat extenuat penjant arreu on miris.


dilluns, 14 d’octubre del 2013

ELS HOMES I ELS ANIMALS NO PODEN SER AMICS



Després de tot —ho podria semblar— no sóc un personatge de ficció. De fet, tinc una història que, de tan curta, no valdria la pena ni ser explicada. Podria dir-me de qualsevol manera. Inventeu-vos un nom, posem Daniel. O potser Dani. Barbut, no gaire alt, cabells embullats i passa arrossegada. Res especial. Vosaltres no, jo em veig cada matí. Abans i després d’aquest relat, treballo d’advocat. Defenso desgràcies alienes que miro de convertir en retrets no gaire grans i petits èxits provincians. Vaig tenir dues filles dolcíssimes, els noms delicats de les quals em ronden tothora a la recerca d’un somriure que jo escatimo només les estones imparells. Mai no he estat a Mèxic ni a Guatemala o bé a Hondures. És clar que tampoc no he estat a la platja de Chesil i això no pot fer-me més sospitós o menys. Potser vaig començar a llegir poesia massa aviat. Les criatures no estan fetes per a la lírica, ho sap tothom. I tanmateix, exèrcits sencers de versos democràticament rimats envaeixen les aules dia sí dia també. M’hauríeu de perdonar si sovint faig que un decasíl·lab italià pagui malgirbat les meves penyores. El meu temps no és un temps que surti als llibres d’Història o a les novel·les de ciència ficció. El meu és un temps quotidià, un temps d’ara, com el pa que us menjareu demà. De vegades, trec els ulls a passejar. De vegades, només les cames. Altres, ni això. Sec al balcó —l’espectador— i rumio la manera de ser en alguna altra banda, enderrocant dictadures i forjant la llegenda. Per passar l’estona, m’enfilo als núvols que passen. Núvols vulgars com els que decoren les vostres finestres un dijous qualsevol, diguem a les set de la tarda. I veig la ciutat, que vol fer la migdiada d’una manera que mai resulta prou digna. L’animal no em sorprèn. Més pel fet que sóc home de lletres que no pas pel seu grau de coherència amb la inversemblança. Em mira i jo li torno la mirada, el demés tot és silenci i moviment perpetu. Malgrat les enraonies, els homes i els animals no poden ser amics, raó per la qual no ens en fem. Parlem de les nostres coses, comparem anatomies, compartim metàfores, però reservem l’amistat pels iguals respectius. No faig preguntes que no vulguin respostes i ell tampoc no me les fa a mi. Tot això us ho explico perquè entengueu que, al capdavall, tampoc no em va estranyar quan —en despertar-me— el dinosaure encara era allà.