LA FORÇA D'UNA MÀ PETITA

Sempre agafava la línia vermella per anar a la fàbrica. Sense fer soroll, entrava a veure com els nens dormien, cada dia més grans, cada dia menys meus. Aleshores corria escales avall, carrer avall fins a la boca del metro que tot just havia començat a espantar-se els badalls. Em rebia amb el perfum dels productes de neteja i jo li agraïa l'esforç. El comboi era allà, sempre a punt. Abans que engeguéssim, distreia la son amb la publicitat de les pel·lícules que mai no tindria temps d'anar a veure. Fins al Clot un degoteig de companys que se m'afegien. De vegades ens respectàvem el silenci i d'altres, en canvi, encetàvem discussions impròpies de l'hora que vèiem escolar quan ja érem a lloc. I s'obrien les portes i tot tornava a començar amb aquell xiulet insistent. Ens deixàvem arrossegar per les escales mecàniques fins la llum d'un dia nou que sempre ens sorprenia i enredàvem la mandra per caminar fins a la nau que ja ens esperava amb el seu enrenou atrafegat. Llavors, mil hores exactament iguals les unes de les altres que omplíem amb una feina que semblava que no se'ns esgotaria mai. Però un dia ens van cridar tots. No havia sentit mai parlar d'expedients de regulació. N'hi havia que ploraven. Ja no vam enraonar d'altra cosa fins el dia que van tancar del tot. Avui he tornat a agafar el metro. Hem quedat uns quants. Parlen d'engegar una cooperativa. Com que els nens fan festa han volgut acompanyar-me. El petit seu a la falda i el gran, al costat, m'agafa la mà tan fort que sé que tot anirà bé.

 

POSTAL #22

Les nevades van ensorrar el sostre de l'escola del poble. He començat a donar-los un cop de mà. Quina altra cosa meva els podria ser útil sinó aquestes mans grosses i l'espatlla ampla? Encara fa fred però suem de valent. Uns quants ens quedem a dinar junts, al pati. De vegades ens enredem en partits de futbol que només s'acaben quan algú hi posa una mica de seny. Després continuem treballant fins que l'alcalde ens fa fora i ens obliga a tornar a casa. Quina casa. La meva habitació a l'hostal té un balcó a punt de caure. Hi surto a fumar i veig passar mil cops un gat. O potser són dos de diferents. Sento com toquen les campanes un quart rere l'altre sense moure'm del mateix lloc. M'arriba el soroll de l'aigua que festeja el pont dues cantonades més enllà. És glaçada, ni les pedres no gosen quedar-se aturades. Seuen totes davant d'un cafè amb llet que bull enjogassada al got de vidre. No hi busquis la metàfora. Els gots de vidre són tan literals com la llet que bull. Ahir em vaig escaldar els llavis i encara riuen ara. Han sentit a dir que toco el violí i els agrada fotre's de mi.

LA MEVA PELL

 

Acabava de sortir a coberta quan va començar a ploure. De seguida ens vam quedar tots dos sols, l'un a fregar de l'altre. No me'n sabia avenir, que fóssim allà després de tot. Tremolava sencera i no em sortien les paraules que haguessin calgut, ara que el silenci m'hi empenyia. No en sabíem prou de destriar la nit i l'aigua. No gosàvem encara pertànyer del tot a l'una o l'altra. I tanmateix, havia de ser jo qui s'aboqués a la barana i buidés les cendres del que havia estat la seva pell tan salada. La meva pell.

 



NO SÓN COSES DE RIURE

 

No són coses de riure, no. Va caure de dalt de tot. Encara no s'entén com no es va trencar sencera, pobra Quitèria. Ara, que ja li havíem dit totes que no s'enfilés, que cauria. Però ella és tossuda com una mula. Les cortines, les cortines. Tota ella, de fet, ve a ser com una mula, oi? Perquè no em dirà que ha vist orelles més grans que les de la Quitèria. Es veu que eren de son avi Robert, les orelles. Les orelles i els maldecaps, només ha heretat. Perquè es veu que son avi era un cul de mal seient i va empantanegar tota la família. Se'n recorda de la botiga de tints del carrer de la presó? Sí home que se n'ha de recordar, no és pas tan jove, vostè. Rere la sagristia, que encabat s'hi va posar un que apairava bicicletes, que era fill de l'Antoniu dels draps. Sí, fill meu, que es feia portar tints de tot el món. En fi. Disbarats. Faci'm cas. I no es pensi, la Quitèria era de la mateixa corda, ella i el pare d'ella igual que aquest avi Robert. I sa mare, en canvi, una santa. Sort d'ella! Sort d'ella i que l'home es va morir que la criatura encara era fadrina. Com diu? I ara, ni un duro no tenien, com vol que posessin una botiga? No ho era d'en Robert allò dels tints. No sé perquè li deia, m'ha ben fugit. Deixi-ho anar. Se n'ha de recordar. Per força. Maco perquè sí. Tot de marbre i fusta estrangera. Categoria. Escolti'm, cues de pansa, ja li diré. El cas és que ella és orelluda i grossa com una mula. Perquè és grossa grossa, no em digui. Ella vinga jurar i perjurar que no menja res, que si reté líquids. Ja et fotran, ai perdoni. No sé pas. Però fixi's vostè que no és cap casual que sempre tingui melindros a punt. I magdalenes. I galetes de Camprodon. Sap quines vull dir? Aquelles del pont de pedra. Jo sóc molt de l'ametllada. El meu Cinto, al cel sia, no les podia sofrir i jo, escolti'm, encantada, ja m'entén. No era gens del dolç, el meu Cinto. Jo sí, veu, i no me n'amago. Al capdavall, de tots els pecadors, em fa l'efecte que nostrusenyor no hi posarà pegues perquè els llépols entrem al cel. No troba? Miri que si s'hi posa de cul, vostè no entra ni a tiros perquè aquesta panxa que gasta no es fa a base de pollastret a la planxa, no senyor. Es veu que no s'ha trencat res. Clar, a veure qui és el pinxo que li troba l'os sota tot aquest munt de carn botida. L'Emília sempre ho diu que sort que la Quitèria sap cosir. Cada any s'havia d'eixamplar les faldilles. Un pam per any, si fa no fa, diu la Leonor que li havia confessat. I no m'estranyaria que fos veritat si no fos que aquella també és del ram de la rajola. no ve mai d'un pam, ja m'entén. Que no sigui per això que ella i el Ricardu siguin tan feliços. Ara no em prengui pel que no sóc, però més rucs que fets a encàrrec. No li sabria dir quin dels dos més. Tot el sant dia junts. I ja està bé que s'estimin, home, però tant? Com els deien al cosidor? Els Imediu, per allò del pegament. La Quitèria i la Leonor sempre s'enganxen per això. Clar, com que la pobra és soltera, es coneix que li fa ràbia. A mi ni em fa ràbia ni me'n deixa de fer. Viva como quiera. No es deia així aquella pel·lícula? La va trobar el xicot de color que viu al primer. És clar que és negre. Tot s'ha de dir! Més negre que el. Ai, no em faci dir el que no vull dir. No ho escampi, però es veu que es dedica a això del tot bamba. Però és bona persona. Quan baixa la brossa sempre em saluda perquè jo en aquella hora casualment surto al balcó per veure si el gat de la Gertrudis s'ha tornat a escapar. Cada nit, escolti'm, cada nit. I vinga miolar, que no sap fer altra cosa aquest animal. Doncs es veu que el negritu se la va trobar i va trucar l'ambulància. Ja la van prendre morta cap a l'hospital, ja hi pot pujar de peus. I les cortines, per penjar.

 

 

LÍNIES

 

—No és ben bé que et defugi.

—Potser no, però em defuges.

—Em fa mal l'evidència.

—Quina evidència?

—Mai no hem parlat clar.

—Mai no hem parlat de cap manera, de fet.

—Així i tot, és prou evident, no trobes?

—Què trobes, tan evident?

—Que no cal parlar. Que està tot dit d'entrada.

—És possible.

—Vols dir que

—Vull dir que és possible.

—Som on som. No crec que puguem ser en una altra banda.

—Som on volem ser.

—Potser tu, ets on vols ser.

—Tu, ets on vols ser.

—Per què ho dius, això?

—Pensa-hi.

—No cal que hi pensi gaire, on voldria ser.

—T'atropelles amb les paraules. Les fas servir per dir allò que voldries però te les empasses tan ràpid que es perden gola avall.

—Voldries?

—Jo no vull res. I encara que volgués res no t'ho diria. Però no, no vull res.

—Aleshores tu?

—Aleshores jo, res. El desig es pot reservar eternament.

—Potser es panseix.

—O potser floreix a l'armari i omple de perfum la casa.

—Parles de desig...

—No parlo de desig. He dit que no vull res.

—Però has dit desig. Ho has dit. Bé deus voler alguna cosa, tu?

—Jo no treballo amb les paraules.

—Ni jo tampoc.

—Qui diu desig pot dir qualsevol altra cosa, del tot diferent.

—Per exemple?

—No ho sé. Mira, tant és.

—Per a mi és important.

—Tu tens l'armari ple de desitjos.

—I la casa put a florit.

—M'utilitzes.

—Aquesta sí que és bona. És evident que ets tu que m'utilitzes.

—Jo? Per a què, si es pot saber?

—Et distreus. Quan et convé, et distreus i prou.

—És clar, i tu no. Com si jo no fos la teva distracció. Passen setmanes senceres que no sé res de tu i llavors, tot de cop, sembla qui sap què.

—Compto les hores.

—I una merda! Escolta, saps què? és igual, de veritat que és igual. No t'estic demanant res, al contrari.

—Tens raó. Després de tots aquests anys, no m'has demanat mai res.

—Naturalment que no. Et vas inventar una porta i em vas posar a mi darrere.

—De quina porta parles?

—No goses entrar ni goses sortir.

—Però, digues, sóc dins o sóc fora?

—Deixa-ho córrer.

—Digues.

—És només una façana. La porta d'una façana sense edifici. Res més.

—I per què no passes?

—Tant és si jo passo com si no. Ets tu, que no penses moure't. Sóc el personatge que t'has inventat. Una mena d'excusa per divagar.

—Així, vols que t'esborri, doncs?

—Ara ja m'has escrit. Dóna'm línies. Dóna'm línies d'una puta vegada.

 



POSTAL #21

Encara no he tingut esma de menar el violí cap al moviment adequat. Sé que m'espera i més d'un cop, quan l'he pres, he sentit el baladreig de la fusta davant el meu posat estantís. És a punt, tan afinat que diries que sents les cordes només d'apropar-t'hi. En canvi jo no. No del cert. He fet la meitat d'un camí però la lluna continua essent la falç amenaçant, una finestra incòmoda. Passo massa nits en vetlla i aleshores m'adormo per les places i terrasses. Sortosament, els coloms han après a reconèixer el meu rebuig. He comprat una llibreta. Em sembla que a partir d'ara hi escriuré totes aquestes postals que tu no has rebut, que no hauràs de rebre. Potser a l'hora de la veritat no gosaré sinó dir mentides i tu no sabràs si he fet servir les paraules per amagar els silencis o bé els silencis per engavanyar les paraules. Fet i fet, som la mateixa sorra gruixuda, no trobes?

 

 



L'HOSTE (TALLER,fora categories*)

 

Va arribar aquella nit i es va instal·lar al pis de dalt. Era com si l'habitació l'esperés sempre allà mateix, a punt per a quan convingués. El paper de la paret entretenint la taca d'humitat al costat del balcó, l'esquerda a l'esquerre de la pica, la mesura d'un grinyol que reposa al llit. Res no s'havia mogut o, si de cas, tot era exactament com sempre. Va pagar per avançat i no va tornar a sortir fins l'endemà a l'hora de dinar. Tampoc ningú no esperava que ho fes. Les ratlles de l'americana, el mocadoret de coll, els rínxols de la clenxa. N'hi havia prou de reconèixer tres o quatre detalls. I encara.

 

     Hi ha qui diu que van sentir-lo plorar. I tanmateix no és segur que es tractés d'ell. Aquí plora tothom, abans o després. Podria haver estat qualsevol. Podria ni tan sols haver estat. Menjava quan tocava, saludava tan cordialment com se li coneix i entrava i sortia quotidianament, sense complaure ni desplaure ningú. Si se'm va dirigir, no recordo haver-hi advertit ni més ni menys. És ara, quan se'm permet analitzar-ho, que em descobreixo explicant més enllà del que realment vaig testimoniar aleshores. Se'n murmurava, no me n'amago, però quan és que no he sentit murmurar assegut allà on fa tant que sóc?

 

     En coneixíem la història. O això pensàvem. A mi me l'havien explicada el dia que vaig entrar a treballar. Passejàvem per les instal·lacions, saludàvem clients, repassàvem les normes i els usos que jo havia de saber. El company que em feia d'amfitrió s'havia aturat per ensenyar-me unes motllures del sostre que el temps s'havia encarregat de malmetre i jo vaig  repenjar-me a la porta de la seva habitació. Ell va triar el mateix instant per a sortir i em va oferir una salutació amable que jo no vaig poder defugir. No havia marxat el seu perfum que l'altre ja n'encetava una narració que em va encongir l'estómac.

 

     La porta de vidre impecable. Darrere, la plaça. L'heroi majestuós sobre el cavall a mitja passa. El quiosc, amb les seves notícies internacionals i les capsetes de tabac arrenglerades. El marbre lluent de les taules del cafè. El xiuxiueig de les converses i el murmuri del tramvia. L'ombra inquieta de les gavines. L'eterna promesa de la sal i de l'aigua. Portes endins, per a mi tots els bondies i els déuvosguards, l'olor de la tinta, les pàgines correlatives, els números de bronze, la campaneta. Per a mi el vellut polsós del seient, el roig i el daurat d'una Venècia estàtica. I les hores, totes aquestes hores.

 

     Al capdavall, les coses no són mai senzilles. De més a prop o de més lluny, totes les persones coneixem la mort. El senyor de l'habitació 13 sabia molt més, detalls poc habituals, gairebé íntims. Calia trobar els seus ulls un minut i prou per saber que no devien ser del tot mentida les enraonies que havia anat sentit. Una acumulació tràgica de pèrdues i una participació directa poc clara o encara per determinar, en el millor dels casos. Sóc conscient que la majoria dels companys professaven una por reverencial cap a aquella figura esprimatxada que entrava i sortia, amable i cordial, durant el meu servei.

 

     Dilluns passat, finalment, se'm va aturar davant sense pressa aparent. Galtes enfuses dibuixant distàncies que jo no hauré de travessar. Sense embuts, va començar a parlar com si fóssim coneguts de sempre, família i tot. Rotund, no pas sec, diria que em va interrogar amb ofici o potser vaig ser jo qui no estalvià pesantor en respondre. De fet, potser per gana, vaig sentir com se'm foradaven estómac avall preguntes sobretot insubstancials que hauria d'haver pres per innocents. De seguida en va tenir prou. Es va posar dempeus, em va mirar greument i fins i tot em va abraçar, no incòmode però sí resolt.

 

     L'endemà mateix no vaig poder anar a treballar. M'havia llevat feixuc, espès en tots els sentits. Em vaig descobrir arrossegant els peus per casa, la memòria finestres enllà. Cap dels remeis habituals no em va servir. Esporuguit, no vaig gosar cercar la meva imatge al mirall del tocador. Abans del migdia ja tornava a ser al llit. No me n'he mogut. Em sento respirar atropelladament com si l'edat no volgués correspondre. He oblidat les hores, els dies. Em crucifica el repic insolent del telèfon, un cop rere l'altre. M'ha semblat veure l'ombra d'un mocadoret de coll, unes passes conegudes.

 

     Suposo que, sense adonar-me'n, devia traspassar però em costa entendre'n l'abast exacte. Certament em sento més lleuger. Conec la plaça que abans només endevinava i no m'espera ningú. Les hores no m'amoïnen i els dies es compten tan diferent que caldria repensar-ne el nom. NO estic sol. Mentre passejo, saludo i em saluden. He après un posat formal que sembla escaure'm perfectament. El primer cop que vaig visitar els antics companys, l'habitació 13 era buida. M'esperaven. Em va sorprendre que me l'oferissin. Vaig pensar que s'havien equivocat però em vaig estalviar comentar-ne res. La taca, l'esquerda, els grinyols. Tot igual que sempre.

 

 

 

 

 

*paràgrafs sense adjectius, substantius, adverbis, verbs, pronoms, determinants, conjuncions i preposicions, respectivament.