dilluns, 30 d’abril del 2012

TALLER (cançó petrarquista)





És pretès que ens trobem jaient així
molt a prop l'un de l'altre —fosa pell—
i només amb els noms per vestidura
que hem deixat reposant sota el coixí.
Em coneix el rampell,
li conec l'armadura.
Ferida, boca oberta, la costura
que ja vol ser embastada a cops de nit
i és potser per això que l'he envestit:
Per tal de segellar aquest nostre pacte
per sempre, ara i aquí, amb un sol acte.

El seu cos, un senyal. Res massa greu.
Un vertigen, la inflor immaculada
es converteix en signe. Potser afany,
el desig que aleshores era breu
ara agafa volada
i ja és averany.
La voldríem certesa, és sols boscany.
Per això ens caldrà encara la paciència
de lliurar-nos, ulls clucs, a certa ciència
que inunda la pantalla amb una imatge
i assegura, ara sí, no ets cap miratge.

Existeixes, ets nom. Ets tots els dies.
Ets matí, tarda i nit. Tresor menut
que ella amaga dins seu engelosida
mentre tu, poc a poc, l'acaricies.
Potser ja ens hem venut
la vida amorosida.
Potser ja ni ens pertany la pròpia vida.
I tanmateix, qui pot voler res més?
Digues, que potser es pot tenir res més
que no sigui l'espera dels teus ulls
i, mirant-los només, siguem curulls?

Has triat el novembre. Amb llamps i trons,
la tardor ja et festeja. Has arribat!
Sentim la teva veu tan neta i clara.
Són teus tots els reialmes, teus els trons.
Perquè ens haurem privat
de respirar a l'empara
d'altre alè que no vingui d'eixa cara.
Només cal que t'exclamis, seré mort.
Només cal que somriguis, seré plor.
Ella et té al pit, jo al cor. Ella et té al cor,
i en el meu pit tremola la ricor.

Després vénen paraules, com cançons
que entonen els teus llavis. Ja camines
i m'agafes la mà, reses preguntes
que jo hauré de capir, trobar raons.
Perquè sé que examines
cada mot, que t'apuntes
allò que dic i penso, són assumptes
d'Estat. Tot és tan greu i tan intens
en aquest teu posat que sempre em venç!
Guardo cada somriure o abraçada
en la capsa que saps tan amagada.

Ho sé que no em deus res però et demano
que prenguis la cançó com a penyora
d'aquest pobre poeta que t'enyora.
I és només per això que t'encomano
que em guardis un record, o ni tan sols,
el record d'un record, quan sigui pols. 


dilluns, 23 d’abril del 2012

POSTAL #3




Una petita figura, gairebé immòbil, avança a través de l'horitzó i la mainada juga a fer caure gavines a cops de pedra. Sortosament, però, sense massa punteria. El noi del taller m'ha assegurat que la peça que els falta no pot trigar i, mentre espero, m'han deixat una motocicleta que per força devia pertànyer a tres o quatre generacions enrere. Aprofito per conèixer els racons d'aquesta sala d'espera on em trobo,avergonyit dels espetecs del tub d'escapament que sempre em precedeixen. És verda, t'ho havia dit?





dilluns, 16 d’abril del 2012

TALLER (tòpics a bandejar: descripció al mirall)




Es repassa al mirall. Una marca petita com un cap d'agulla sobre els llavis i els ulls blau cel, blau de vidre. El nas tossudament esbiaixat cap al costat esquerre i els cabells de palla enrinxolats i rebels. Posa la mà al coll, infinit, la pell tan jove. Les orelles vergonyosament asimètriques però dolces i menudes, a punt per a ser mossegades. El front ample, gairebé serè sinó fos pel gest corrugat que amenaça tempestes d'estiu, però generós i valent. Més avall, un escot elegant festeja la lascívia que Newton vol manllevar. Llarga i prima, potser una secretària atractiva o una estrella del cinema clàssic. I aixeca les espatlles i juga a ser amb el gest i la postura. Davant del mirall, els ulls són els més vanitosos i costa repassar les formes fora d'aquelles ametlles transparents que acaben per dur-te sempre al mateix punt on havies començat. I torna a la marca sobre dels llavis i recorda que el cos és només un vestit, el vestit que algú altre ha deixat preparat per avui sobre els llençols rebregats. I veu la porta oberta de l'armari amb altres disfresses per altres ocasions. La nena petita de galtes immenses que comença l'escola i la velleta que de tan seca i arruada confon la pluja. El vestit de dona embarassada que encara no s'ha posat mai amb els plecs estirats fins a dir prou i els pits inflats i aquell altre que enlluerna amb els llavis oberts i la pell per a estrenar, ungles fortes banyades de vernís i cabell recollit per a donar el sí. Tot és a lloc, recorda el vidre.

dilluns, 9 d’abril del 2012

FELICITATS!



Una dona sola i quatre fills, tots agafats de la mà. Aparquen un cotxe atrotinat i s'apropen a la platja, com si la sorra a la primavera ja pogués començar a prometre estius. Riuen d'alguna cosa i la més petita fa morros, però tampoc massa estona. S'asseuen en una terrassa i diries que no poden parar de xerrar. Una de les noies, treu una polaroid i em demana que els faci una fotografia. El noi diu alguna cosa i la resta segueix la broma com un instint compartit, gairebé ínfim, que el món mai no coneixerà. La dona mira orgullosa la més gran,  de posat seriós, mentre agafa la mà de la més petita i somriu als altres dos. Hi ha un silenci que —de tan prim— esdevé invisible, i per això reprenen la conversa abans que el temps se n'adoni (embadocat com està a empènyer les hores). I passen d'un acudit a un retret tan ràpid que, escoltant-los, un ja no sap quan és que toca canviar el gest. Sobretot perquè del retret a un altre acudit, un record o potser un secret petit com un cap d'agulla no existeix cap treva on aixoplugar-se. Una dona sola i quatre fills, tots agafats de la mà. Una sola corda, tota plena de nusos.

dilluns, 2 d’abril del 2012

POSTAL #2





No vaig marxar per amagar-me, sinó per fer ben visible la meva absència. Potser no hi veus la diferència. I tanmateix hi és. Creu-me que hi és. Sóc vora el mar, altra volta. Se m'ha espatllat el cotxe i hauré de quedar-me més que no em pensava. És la pell que es colra al sol, però és la memòria que hi deixo estesa, sobre la sorra. Hi ha una cançó terrible que sento tot el dia. A cops imagino que potser tu també la sents a tot arreu. I se m'escapa el riure de pensar que el fil que ens pot unir sigui tan mancat de tota gràcia.

dilluns, 26 de març del 2012

PERÒ NO ÉS VERITAT



—Tinc els meus dubtes.
—I això, per què?
—És el primer cop que me'n parles.
—Et penses que ho saps tot, tu. Però no és veritat.
—Vols dir que m'amagues coses.
—Que no ho fa tothom? Hi ha algú que no guardi secrets?
—No, jo no.
—Tens raó. Tu no tens secrets. Perquè tothom sap que
—Què és el que sap tothom?
—Deixem-ho estar. Res.
—No tinc res per amagar.
—Jo tampoc.
—Ets tu que has dit que tothom té secrets. Ho has dit, oi?
—No és el mateix.
—Si és secret, aleshores no és per tothom. Tinc raó o no?
—Però això no vol dir que sigui res a reprovar.
—Ho has dit tu. Qui ha parlat, aquí, de reprovar?
—No és el que dius. No són les paraules. És l'actitud, la teva actitud.
—Quina actitud? Estem parlant, oi? Et sóc sincer, no he alçat la veu, he mantingut tota la serenitat de què sóc capaç.
—Veus?
—Mira, si vols, tornem a començar. Torna a començar. T'escolto.
—Ara ja no cal. No em ve de gust.
—Mira, el que et passa no és que tinguis por del jutge, sinó de la Justícia.
—Ja ho entenc. Senyoria.
—No m'has entès. No he vingut a jutjar-te. Al contrari. Jo he estat sempre el teu defensor. Davant de qualsevol instància.
—Que potser t'ho he demanat mai, jo?
—No calia.
—És clar. És la teva quota del torn d'ofici.
—Parlem dels meus secrets, doncs.
—Ja ha quedat clar que no en tens tu, de secrets.
—Però tu n'has parlat.
—No és possible parlar dels secrets dels altres.
—Creu-me. No he vingut a discutir. Tenia moltes ganes de veure't.
—Tenies. Ja no, oi?
—Tinc. Moltes ganes. De debò. No ho sé. Vull dir. Vinga, seiem. Riu una mica.
—Molt bé, si ric una mica fotràs el camp?
—Escolta, mira, si vols que marxi, ho dius i ja està.
—No. No ho vull. No volia dir això.
—Aleshores.
—És només que. Perdona. Però no vull riure. És important per a mi, tot això.
—I per a mi. Si és important per tu, ho és per a mi. Jo només he dit que tenia els meus dubtes. Això i prou. És lògic, no et sembla? És la primera vegada que en sentia parlar.
—A casa no se'n pot parlar, de segons què.
—Primera notícia. A veure, què tenim censurat, segons tu, a casa nostra?
—Deixa-ho. Es pot parlar de tot. Obertament. Com adults. De tot. O de res. Segons com ho vegis.
—I fa molt?
—Com vols dir?
—Collons. Vols que sigui més explícit? Fa molt, que dura?
—Massa, suposo. De sempre.
—No. De sempre no. Ha de ser d'ara. Jo me n'hauria adonat. Les sé percebre, aquestes coses.
—Quines coses?
—Aquestes. Ho hagués sabut de seguida.
—De debò et penses que ho saps millor que jo?
—Suposo que no.
—Creus que ho saps tot, tu. Però no és veritat.

dilluns, 19 de març del 2012

POSTAL #1





Ho sé. Hauria d'haver escrit abans. De tota manera, no tinc ganes ni espai per perdre amb paraules que les disculpes esguerren. Ja m'entens. Et trobo a faltar. De fet, no sé si mai aprendré a deixar de trobar-te'n. Encara que, així i tot, entendràs que no et digui on sóc, oi? Avui fa un any exacte. Plovia, te'n recordes? Torno a deixar-me la barba. Resulta pràctic. Per cert, vaig regalar el violí. Em feia nosa la seva condescendència.