TALLER (tòpics a bandejar: descripció al mirall)

Es repassa al mirall. Una marca petita com un cap d'agulla sobre els llavis i els ulls blau cel, blau de vidre. El nas tossudament esbiaixat cap al costat esquerre i els cabells de palla enrinxolats i rebels. Posa la mà al coll, infinit, la pell tan jove. Les orelles vergonyosament asimètriques però dolces i menudes, a punt per a ser mossegades. El front ample, gairebé serè sinó fos pel gest corrugat que amenaça tempestes d'estiu, però generós i valent. Més avall, un escot elegant festeja la lascívia que Newton vol manllevar. Llarga i prima, potser una secretària atractiva o una estrella del cinema clàssic. I aixeca les espatlles i juga a ser amb el gest i la postura. Davant del mirall, els ulls són els més vanitosos i costa repassar les formes fora d'aquelles ametlles transparents que acaben per dur-te sempre al mateix punt on havies començat. I torna a la marca sobre dels llavis i recorda que el cos és només un vestit, el vestit que algú altre ha deixat preparat per avui sobre els llençols rebregats. I veu la porta oberta de l'armari amb altres disfresses per altres ocasions. La nena petita de galtes immenses que comença l'escola i la velleta que de tan seca i arruada confon la pluja. El vestit de dona embarassada que encara no s'ha posat mai amb els plecs estirats fins a dir prou i els pits inflats i aquell altre que enlluerna amb els llavis oberts i la pell per a estrenar, ungles fortes banyades de vernís i cabell recollit per a donar el sí. Tot és a lloc, recorda el vidre.

FELICITATS!

Una dona sola i quatre fills, tots agafats de la mà. Aparquen un cotxe atrotinat i s'apropen a la platja, com si la sorra a la primavera ja pogués començar a prometre estius. Riuen d'alguna cosa i la més petita fa morros, però tampoc massa estona. S'asseuen en una terrassa i diries que no poden parar de xerrar. Una de les noies, treu una polaroid i em demana que els faci una fotografia. El noi diu alguna cosa i la resta segueix la broma com un instint compartit, gairebé ínfim, que el món mai no coneixerà. La dona mira orgullosa la més gran,  de posat seriós, mentre agafa la mà de la més petita i somriu als altres dos. Hi ha un silenci que —de tan prim— esdevé invisible, i per això reprenen la conversa abans que el temps se n'adoni (embadocat com està a empènyer les hores). I passen d'un acudit a un retret tan ràpid que, escoltant-los, un ja no sap quan és que toca canviar el gest. Sobretot perquè del retret a un altre acudit, un record o potser un secret petit com un cap d'agulla no existeix cap treva on aixoplugar-se. Una dona sola i quatre fills, tots agafats de la mà. Una sola corda, tota plena de nusos.

POSTAL #2

No vaig marxar per amagar-me, sinó per fer ben visible la meva absència. Potser no hi veus la diferència. I tanmateix hi és. Creu-me que hi és. Sóc vora el mar, altra volta. Se m'ha espatllat el cotxe i hauré de quedar-me més que no em pensava. És la pell que es colra al sol, però és la memòria que hi deixo estesa, sobre la sorra. Hi ha una cançó terrible que sento tot el dia. A cops imagino que potser tu també la sents a tot arreu. I se m'escapa el riure de pensar que el fil que ens pot unir sigui tan mancat de tota gràcia.

PERÒ NO ÉS VERITAT

—Tinc els meus dubtes.

—I això, per què?

—És el primer cop que me'n parles.

—Et penses que ho saps tot, tu. Però no és veritat.

—Vols dir que m'amagues coses.

—Que no ho fa tothom? Hi ha algú que no guardi secrets?

—No, jo no.

—Tens raó. Tu no tens secrets. Perquè tothom sap que

—Què és el que sap tothom?

—Deixem-ho estar. Res.

—No tinc res per amagar.

—Jo tampoc.

—Ets tu que has dit que tothom té secrets. Ho has dit, oi?

—No és el mateix.

—Si és secret, aleshores no és per tothom. Tinc raó o no?

—Però això no vol dir que sigui res a reprovar.

—Ho has dit tu. Qui ha parlat, aquí, de reprovar?

—No és el que dius. No són les paraules. És l'actitud, la teva actitud.

—Quina actitud? Estem parlant, oi? Et sóc sincer, no he alçat la veu, he mantingut tota la serenitat de què sóc capaç.

—Veus?

—Mira, si vols, tornem a començar. Torna a començar. T'escolto.

—Ara ja no cal. No em ve de gust.

—Mira, el que et passa no és que tinguis por del jutge, sinó de la Justícia.

—Ja ho entenc. Senyoria.

—No m'has entès. No he vingut a jutjar-te. Al contrari. Jo he estat sempre el teu defensor. Davant de qualsevol instància.

—Que potser t'ho he demanat mai, jo?

—No calia.

—És clar. És la teva quota del torn d'ofici.

—Parlem dels meus secrets, doncs.

—Ja ha quedat clar que no en tens tu, de secrets.

—Però tu n'has parlat.

—No és possible parlar dels secrets dels altres.

—Creu-me. No he vingut a discutir. Tenia moltes ganes de veure't.

—Tenies. Ja no, oi?

—Tinc. Moltes ganes. De debò. No ho sé. Vull dir. Vinga, seiem. Riu una mica.

—Molt bé, si ric una mica fotràs el camp?

—Escolta, mira, si vols que marxi, ho dius i ja està.

—No. No ho vull. No volia dir això.

—Aleshores.

—És només que. Perdona. Però no vull riure. És important per a mi, tot això.

—I per a mi. Si és important per tu, ho és per a mi. Jo només he dit que tenia els meus dubtes. Això i prou. És lògic, no et sembla? És la primera vegada que en sentia parlar.

—A casa no se'n pot parlar, de segons què.

—Primera notícia. A veure, què tenim censurat, segons tu, a casa nostra?

—Deixa-ho. Es pot parlar de tot. Obertament. Com adults. De tot. O de res. Segons com ho vegis.

—I fa molt?

—Com vols dir?

—Collons. Vols que sigui més explícit? Fa molt, que dura?

—Massa, suposo. De sempre.

—No. De sempre no. Ha de ser d'ara. Jo me n'hauria adonat. Les sé percebre, aquestes coses.

—Quines coses?

—Aquestes. Ho hagués sabut de seguida.

—De debò et penses que ho saps millor que jo?

—Suposo que no.

—Creus que ho saps tot, tu. Però no és veritat.

POSTAL #1

Ho sé. Hauria d'haver escrit abans. De tota manera, no tinc ganes ni espai per perdre amb paraules que les disculpes esguerren. Ja m'entens. Et trobo a faltar. De fet, no sé si mai aprendré a deixar de trobar-te'n. Encara que, així i tot, entendràs que no et digui on sóc, oi? Avui fa un any exacte. Plovia, te'n recordes? Torno a deixar-me la barba. Resulta pràctic. Per cert, vaig regalar el violí. Em feia nosa la seva condescendència.

TALLER (errors i trampes d'autor in media res)

perquè sí i en tot cas no perquè hi hagués pensat». massa que hi dóna voltes! Penja i es guarda el mòbil a la butxaca. Com que la seva dona es va negar a l'ortodòxia de comprar butaques per al menjador, seu al sofà i escolta música. Els extraterrestres fa dies que no donen senyals de vida, ella no torna fins dijous i el projecte, entregat i cobrat. Que no és lícit, doncs, fer girar un disc i deixar reposar els pensaments, ara que és quasi de nit? Es veu que no. Una bona melodia no sempre ens mena a una bona peça musical, vet aquí el malaurat exemple. S'aixeca d'una revolada, torna l'agulla al seu lloc i surt al replà de l'escala, el seu oasi. Volien l'àtic però es va conformar amb un tercer sense ascensor. Com adora aquesta olor de col bullida de cada dijous al migdia, amanida amb desinfectant de pi! Si les coses van mal dades sempre queda l'olor de patata i bleda! Calla. La veïna del setè ha sortit amb la canalla. Ella, les criatures i aquest escot. Per l'amor de Déu, que no s'adoni que és aquí dalt. Sobretot ara que l'ascensor s'ha espatllat i es veurà obligada a baixar els fills escales avall. Beneïts esglaons, qui ho diu que són massa alts? Fixa't, Déu del cel, si la fruita no cap al sarró! Amunt avall amunt avall amunt avall. Patapam! Collons! No, no patiu. No és que la del setè s'hagi fotut de morros, és la porta de casa que se li ha tancat. Sí sí, ho heu entès a la primera. Porta tancada i ell fora descalç, sense claus ni mòbil ni ulleres de sol. Atabalat com està, rellisca i cau tot el tram d'escales que va de la cinquena a la quarta planta. Ara sí que hi hagut plantofada. La seva. Treu el telèfon de la butxaca però s'adona de seguida, per les esquerdes de la pantalla, que l'aparell és ben mort. Cridaria, si no fos que fa temps que viu sol a l'escala. prova d'aixecar-se però la cama dreta no respon. Per si no en té prou, una peça musical mal girbada el ve a trobar, somorta i repetida, des del seu pis. Pitjor encara, el disc s'acaba de ratllar en el pitjor sot del vinil. Aixeca el cap, em mira, i —amb els seus dos punts i un parèntesi obert— em diu «ja està bé, no?». I com que el cert és que té bona part de raó, el deixo que senti la porta del carrer i la veïna del setè que ja ha deixat la mainada a l'escola i puja corrent de seguida que el veu esclafat a l'escala. Se li apropa dolçament i l'ajuda. Passa el braç per l'espatlla i l'aixeca. Mans i mànigues ha de fer per no anar a petar just allà on no ha d'anar a petar. Ell fa el que pot a peu coixet, sort en té que li queda encara la cama dreta. Finalment, entre la veïna i la barana arriba a la porta de casa. Treu les claus i entren. Ella el deixa assegut a la butaca, s'assegura que està bé, atura el tocadiscos i se n'acomiada refusant tot agraïment. Encara no ha tingut temps de treure's les sabates i encendre una cigarreta, ell que no fuma, que truquen a la porta. Com que sent que la veu que diu «torno a ser jo» té la mateixa propietària que aquell bé de Déu de peres, melons i síndries, no tarda ni un segon a córrer fins a la porta. La noia va vestida només amb una bata de seda transparent que fa inútil la imaginació que ell tampoc no té. «He pensat», diu, i entra fins a la cuina amb un plat de patata i col i la mirada lasciva. Ell se la mira, tanca la porta i torna a aixecar el cap en la meva direcció. Ara són dos punts i parèntesi tancat. «Llàstima del projecte per entregar», es diu mentre veu com l'altra ja fa relliscar la faldilla fins als talons al compàs de la música,  

TALLER (tòpics: torre d'ivori)

Durant la batalla, pujàvem sovint al turó des d'on les estratègies d'uns i altres es distingien amb una netedat gairebé colpidora. Era tan clar la naturalesa animal dels homes... Cada escomesa suposava una nova coreografia al compàs d'una sang que —de dalt estant— no podíem ben bé distingir sense desampallegar-nos de les ulleres de sol. Sentíem els crits i els trets. Fins i tot, es diria que una olor bruta i compromesa violentava el ventijol de la nostra prada. Però tampoc massa. Vèiem caure màrtirs de banda i banda i estendards de tots colors que, de seguida, algú altre arreplegava fins que queia i així ad infinitum. Hi havia estones força emocionants. No us negaré que (algun cop) havíem arribat a encetar apostes. Però no tardàvem a deixar-ho córrer quan ens adonàvem que, seguir amb massa atenció el combat, resultava tan empipadorament avorrit. Si t'encapritxaves d'un contendent, abans i tot d'acabar-te la beguda ja te l'havien estès a terra amb els ulls fora de les conques. Si volies anar amb els d'un costat o bé amb els seus contrincants, mai no estaves prou segur de no confondre't en el recompte de baixes. De tota manera, al final, sempre acabàvem parlant de les nostres coses estirats panxa enlaire, o decidíem recollir i acabar la festa a casa d'un o altre. Sobretot si senties que arribaven els bombarders, i el seu soroll insuportable. Aleshores, ningú aguantava un segon més —ni per tot l'ivori del món— i començàvem a desfilar. De tota manera, tant bont punt apareixien, amb tres o quatre bombes fotien la història enlaire i no et perdies res.