dilluns, 30 de gener del 2012

I TANMATEIX A PROP




Som més lluny. Molt més lluny.
Som tan lluny que podríem
seure aquí dalt i alhora
veure com s'arrosseguen,
tan lletges i minúscules,
les ombres deformades
del nostre temps passat.



dilluns, 23 de gener del 2012

EL PARE QUE VOLIA SER (PER LES MEVES FILLES)




No deixar que s’adonin que el desordre em guanya massa sovint. Millor encara, no deixar que el desordre em guanyi massa sovint i, si em guanya —que em guanyarà— i elles se n’adonen —que se n’adonaran— valorar-ho en la seva justa mesura i tornar a endreçar. Tenir sempre la resposta a punt. Una resposta coherent, estructurada, racional, i amb el punt just de fantasia. No aixecar la veu més enllà del que podria ser raonable. Si més no, no aixecar la veu pres per la ira. No perdre els estreps. Sobretot, no perdre els estreps de cap de les maneres. I tanmateix, pot passar, demanar perdó. Assumir l’error i mostrar un penediment sincer. Romandre en calma i serenitat davant de les adversitats que es presentin sobtadament. Respirar els cops que faci falta i saber carregar-se de paciència quan el desassossec truqui a la porta en els moment menys escaients. Expressar amb claredat allò que trobo bé i allò que trobo malament, sense esgotar-me mai d’explicar-ne els perquès oportuns. Fer-les riure. Sempre i a tothora. Fer-les jugar. Fer que siguin conscients que no tot és un joc i tornar a fer-les jugar, només perquè una cosa no treu l’altra. Prendre consciència a cada moment de l’edat que tenen. Deixar que es facin grans. Veure com es fan grans. Créixer ben a la seva vora. Ni massa a prop ni massa lluny. Ser tan coherent com sigui possible. I ferm i decidit i exigent. Guanyar-se l’autoritat. Però no portar-la mai a extrems de no retorn. Ser flexible. Fort i valent, però flexible. Parlar-hi. Llegir davant d’elles i amb elles. Passejar agafats de la mà i abraçar-les de sobte, inopinadament. Omplir-les de petons quan no ho esperin. Omplir-les de petons encara que ho esperin. Compartir els meus gustos però respectar els seus quan no hi tinguin res a veure. Escoltar-les fins al final de cada frase, encara que quequegin i no trobin el mot adequat. Recordar que, de vegades, els seus silencis també volen dir alguna cosa. Escoltar també els seus silencis. Plorar amb elles. El dolor existeix. Protegir-les de tots els perills, tots. Posar el propi pit per escudar-les de cada tret que se'ls dirigeixi massa violentament. Això sí, però apartar qualsevol bena dels seus ulls, perquè cal que sàpiguen que el perill és real i a tot arreu, sobretot si jo no hi sóc. Un dia no hi podré ser. Procurar ser-hi tant com sigui possible. No tenir vergonya si no sé alguna cosa. Resultarà molt millor que enredar-se en un nus indestriable. Trobar resposta per allò que no sé. Cercar-la, si més no. No dir mai mentides. O millor, no mentir mai. Potser són dues coses diferents, oi? En tot cas, no enganyar-les mai. I si la veritat fes massa mal, tenir ben localitzada la farmaciola. Estimar-les molt. Estimar-les per sempre.

dilluns, 16 de gener del 2012

TALLER (totalitarisme democràtic)




Un grup absolutament heterogeni viatja en avió en direcció a l'Antàrtida. Les Nacions Unides ha escollit el bo i millor de la societat lliure per tal de convidar-los a reunir-se en la que hauria de ser la cimera més important de biotecnologia dels darrers vint anys, pel cap baix. Ben servits i disposats, dalt de l’avió, hi trobareu polítics destacats, filòsofs, científics, alts representants de les diverses confessions religioses, uns quants periodistes especialitzats i fins i tot més d’una celebritat del món de l’espectacle. Amb bon criteri, l’organització ha procurat formar finalment un grup que representés ambdós sexes i tantes edats com fos possible. Si feu una ullada, veureu que el resultat és força satisfactori. Malgrat la diversitat, és evident que, entre tots ells, podríem trobar més d’un tret en comú: Gent respectable, d’alt nivell cultural i no menys alt nivell adquisitiu, amants de la pau i el progrés, demòcrates i universals. En fi.
Malauradament, mentre sobrevolen la serralada de los andes, primer una forta batzegada i després la veu del capità els fa saber que convindrà lligar-se el cinturó. L’aparell tremola i es balanceja de manera massa violenta i es fa evident que comença a perdre alçada. Algú alerta que es veu foc en una dels motors de l’ala dreta i de seguida els ulls de tots aquells que gosen mirar certifiquen que la cosa està molt malament, però molt. Hi ha més d’un nus de corbata que perd les formes, cares que es glacen, veus que xisclen, mans que s’aferren. De tota manera, i en el seu descàrrec, us diré que l’ocasió ho fa comprensible. Diríeu que les muntanyes són a tocar. Sobretot perquè són a tocar. Les pregàries en diversos idiomes i a diverses divinitats han pres el control de la màquina. D’aquí els xiuxiuejos i aquesta remor malsana que acaba de substituir la histèria col·lectiva. La histèria sí, el pànic no. El pànic encara hi és, és clar, proveu de caure en picat des d’un avió cap a les muntanyes de los andes i expliqueu-me si sou capaços de conservar la calma o la copa de cava que feia un moment teníeu entre els dits.

L’home que pilota la nau ja ha sobreviscut a una educació religiosa, tres guerres i un parell de divorcis, de manera que no pensa rendir-se per bé que té la neu cada cop més a prop i fa estona que mira de recordar el dia del seu aniversari o el nom de la seva filla gran. Al seu costat, vet aquí la fortor que s’ensuma, el copilot s’ha cagat al damunt i tanmateix no ha deixat ni un instant d’atendre les seves responsabilitats. Ell stambé han estat escollit entres els millors. Les Nacions Unides sabien a càrrec de qui deixaven les seves criatures, per això la tripulació converteix un desastre segur en l’aterratge d’emergència raonablement exitós que és a punt d’esdevenir-se. Vull dir, ateses les circumstàncies, suposo que tampoc no us havíeu fet massa il·lusions, oi?
Com un autobús que arriba a la seva parada, de sobte el buc ha quedat aparcat sobre una manta glaçada del cul del món. Una enorme capsa allargada, plena de gent, que encara fumeja. El cos central de la nau ha quedat gairebé intacte, mentre que la cua i les ales han estat les primeres sacrificades en les maniobres. En l’interior, però, el desori és evident. Gent atrapada, cossos esquarterats, bocins que no em sabríeu dir on col·locar que embruten l’entapissat i objectes de tota mida i color reposen allà on miris, una mica com després d’una festa de cap d’any o un terratrèmol dels de debò.  Els que són vius es toquen els uns als altres per assegurar-se’n i, si no fos que hi ha massa tall rodó, es fotrien uns riures que ni t’ho imagines. De fet, allà al final, el veieu? N’hi ha un amorrat a una ampolla de xampany.
A mesura que passen els dies, s’endreça tot allò que es pot endreçar i es fan els recomptes escaients, personal i material. Hi ha la llista dels traspassats i la dels afortunats. Això és, trenta-dos supervivents amb alguns malferits, a saber: el pilot, una actriu, un artista plàstic, dues periodistes, un enginyer agrònom, una psicoanalista, un rabí i la resta tot polítics. Es fa un exhaustiu inventari de qualsevol element que els pugui ser útil i es disposa de la millor manera. Enterren el morts, caminen, busquen, pensen, ploren i també riuen. El temps i el fred, però, els va posant a lloc. Són res enmig del no-res, sense gairebé res per fer, res a esperar, enlloc on anar. Sortosament, els queda l’avió com un receptacle gairebé aïllat que els permet somiar que no està tot perdut. Hi dormen. Hi mengen. S’hi barallen i hi resolen pacíficament les controvèrsies.

Els  malalts van caient poc a poc i les existències, no cal dir-ho, se’ls van esgotant. Finalment, un matí, després d’enterrar el darrer dels companys que els ha deixat, s’adonen que ja només són vint-i-quatre que seuen junts a l’escalf els uns dels altres. Vist el panorama, enceten una discussió natural al voltant d’allò que cal fer. Gent de món, llegits com són, de seguida s’adonen que no poden allargar més el moment de parlar-ne. És la psicoanalista qui acaba per treure el tema. Això s’acaba. Si volen sobreviure, ho heu ben endevinat, no hi ha més remei que menjar-se els uns als altres. Un gran rebombori emmetzina per un moment l’ambient però de seguida la raó fa les feines de neteja. Naturalment, és l’única sortida viable. El problema és com. Els companys enterrats descansen en pau i hores d’ara, tot i les condicions climàtiques, deuen estar ben poc comestibles. Per altra banda, tots vint-i-quatre són prou joves, estan forts i no els falta salut -després de tot- de manera que no poden esperar la mort natural de cap d’ells. El pilot els fa saber que a la cabina hi ha dues armes. Altra volta tornen els murmuris i les paraules gruixudes. L’home s’aixeca, es fa el silenci, se’n va d’una revolada i torna amb les dues pistoles. No pregunteu què hi fa això aquí. El cas és que hi ha dos pistoles i vint-i-tres bales. Ni una més ni una menys. Passen les hores donant voltes a l’assumpte fins que, amb els collons plens, el videoartista es posa dempeus i deixa anar un crit, una mica histriònic pel meu gust. Som tots demòcrates, oi? Doncs votem!

Una gran majoria decideix que es mataran els uns als altres de manera ordenada i progressiva per tal d’alimentar la resta i permetre, així, la seva pervivència. Una de les periodistes plora. Mai li ha tocat res però s’imagina que tindrà tots els números per ser la primera. Com que no es cosa d’un dia i es passen, de fet, les hores parlant-ne, arriben a la conclusió que no poden permetre que sigui l’atzar qui regeixi el seu destí. Després de sessions maratonianes de discursos encesos i parlaments abrandats, es decideix que el protocol serà el següent: un cop les reserves siguin gairebé al límit -mai abans, són persones, cal ajornar tant com sigui possible aquell moment- es reuniran per decidir per majoria qui serà l’escollit per alimentar els demés (fem servir un llenguatge positiu, si més no). Aleshores, la persona en qüestió, assumint el seu paper amb honor i valentia, prendrà una de les armes i procedirà al suïcidi pel bé de la comunitat. Un sol tret. Net i clar. D’aquesta manera, no cal que ningú carregui la mort d’algú altre sobre la consciència i queden resolts també els problemes d’eleccions. Tot correcte, tot entès.

En el món de la teoria resulta perfecte, impecable. A la pràctica, potser no tant. Quan arriba el moment, es reuneixen, tornen a parlar, voten a mà alçada. No són antisemites ni res però, mira, escullen el rabí que fuig cames ajudeu-me, s’escapa planúria enllà però el grup l’atrapa i ara, és clar, es nega a disparar-se i apunta els companys amenaçant-los fins que obre uns ulls com a plats, deixa anar una mena de càntics estranys, es posa el canó a la boca i s’engega un tret que desglaça Los Andes sencers. Ara són tots que ploren. No ho volen creure. No ho poden creure. D’entrada, n’hi ha que objecten a l’hora dels àpats però finalment la gana apreta i mengen quan cal, callen quan cal i ploren quan ningú no els pot veure. I després li toca a un segon. I més tard a un tercer i així, poc a poc, el joc democràtic els posa la pistola al pit i els diu au revoir amb elscinc ditets de la mà.

I arriba el dia que ja són tan sols tres. Suposo que usho haureu plantejat. Cada un d’ells només té un vot i, per voltes i voltes que hi donen, no aconsegueixen fer canviar el sentit de la seva deliberació. Així que ajornen el sufragi i, mentrestant, aprofiten per fer reunions clandestines ara amb l’un ara amb l’altre fins que dos dels tres aconsegueixen posar-sed’acord per cruspir-se el tercer. Metafòricament, vull dir. Vaja, i una mica literal, també. Hi tornen a haver amenaces i súpliques, crits i lamentacions. I un tret. El tret que fa vint-i-dos i que els altres prefereixen no celebrar. Seuen. Reposen. Mediten en silenci. Una mena de respecte inútil. Però quan arriba el moment, mengen. I sobreviuen. S’estan llargues temporades sense dir-se res l’un a l’altre. I després llargues temporades en què no poden separar-se ni un moment. De vegades fan l’amor i d’altres només follen. També juguen a criaturades que s’inventen amb qualsevol objecte que troben. Van a caminar i tornen a dormir. Plegats. Ben abraçats. I després de nou un llarg, llarguíssim, silenci. I tornem a començar. Fins que la teca s’acaba. Això és així. Tot s’acaba. Aquesta història també, no us penseu.

Com que està clar que no poden votar i que s’estimen massa per fer-se mal l’un a l’altre. Primer decideixen fer una treva. Esperar que passi alguna cosa. Que res no calgui. Però la gana els pot i exigeix una solució. N’hi ha d’haver una. Tenen dues pistoles però només una bala. La solució. Ningú sap quina de les armes és la carregada. Aquesta tu, aquesta jo. No, tu aquesta i jo aquesta. Entesos. Esquena contra esquena. Quinze passos, ens girem i llestos. No hi ha alternativa. Tu saps que jo no vull. Nosaltres sabem que cap dels dos no vol. Però es posen esquena amb esquena i comencen a comptar els passos. Un, dos, tres. No hi ha altra manera de fer-ho. És la vida de l’un o la vida de l’altra. Tretze, catorze, quinze. Es giren. S’encanonen. Cap dels dos no gosa prémer el gallet. Tremolen. Somiquegen. Un soroll els distreu. No és un soroll, és una melodia, una orquestra sencera que toca per a ells. Hi ha els violins i hi ha els platerets, les flautes i els timbals. La música de l’helicòpter que els ha de salvar —sempre hi ha un helicòpter, oi?—. Una màquina de metall immensa que fa giravoltar les seves hèlices amb un soroll insuportable que amaga el so d’un tret, pam, que sentim només vosaltres i jo.

dilluns, 9 de gener del 2012

DISCO 2000 (Above the clouds, Paul Weller)



Asseguts al terra, sota un plataner, jo l’agafo per darrere i ella es deixa fer. Petons de cirera, cabells curts i samarretes de ratlles. Escoltem amb atenció Paul Weller que parla de córrer i amagar-se. La nit es deixa bressolar. He begut i he fumat. He estat molta estona sol, buscant-la. Ella sempre fuig. Jo sempre la busco. Em sento massa gran. Sempre em sento massa gran. Sé que m’han regalat aquest estiu que no mereixia però som a setembre i hauria de ser en una altra banda. Explicant lliçons que he sentit massa vegades a un tipus estirat que no m’aprovarà mai. Sobretot si no arribo a comparèixer el dia que toca. Com que voldria que no es fes mai més de dia, tendeixo a la tristesa i m’escolto massa els budells enlloc de llegir com li brillen els ulls quan parla de les seves fotografies. Ha vingut amb mi i s’ha tatuat la mateixa estrella que la meva. Braç contra braç. L’estrella de les converse. Veurem extasiats com en Thurston Moore es torna boig amb la palanca de la seva guitarra i uns yolatengo que encara llauren la llegenda. Però jo hauré de sentir només la seva mà quan agafa la meva i parlaré massa i voldré plorar sense motiu. Al tren, quan tornem, seurem tan junts que els veïns de vagó malpensaran i ens estimarem molt malgrat que jo sabré que tot s’ha acabat.    

dimecres, 4 de gener del 2012

UN COTXE NOU






-És clar que me’n recordo.

-Te’n recordes?

-Me’n recordo.

-I doncs?

-El problema era un altre.

-Un altre?

-La qüestió és te’n recordes tu?

-Avui no he anat a treballar.

-És per això que no has anat a treballar?

-He trucat i he dit que no em trobava bé.

-Però et trobes bé?
-Suposo que no.

-Doncs jo sí que he anat a treballar i ha estat un dia terrible. De debò.

-Suposo que no (em trobo bé).
-Només arribar ja he vist que

-M’escoltes?

-No faig altra cosa. 
-Aleshores, has sentit què et deia?

-Potser és que sentit què deies però no allò que volies dir.

-Ja comencem amb els jocs.

-No començo res.

-I és clar que sí. Allò que deia i allò que volia dir són la mateixa cosa, no et sembla?

-A mi no em sembla res. Ets tu que jugues, ho veus?

-Jo mai no he jugat. Eres tu que feia tots els malabars mentre jo era aquí, esperant.

-Espera, espera.

-Tot al contrari, no penso esperar res. Me’n vaig.

-No te’n vagis.

-Me’n vaig.

-Sempre te’n vas.

-Ara vols dramatitzar. És això que vols, dramatitzar?

-Tens raó, és millor que te’n vagis.

-Me’n vaig.

-Et volia trucar.

-De debò?

-Et volia trucar només que

-És igual. Ara ja no cal. Soc aquí. He vingut, oi? He vingut. Hem parlat. Ara ja està. És millor així, oi?

-Tot aquest temps jo

-...

-no sabia com trobar-te.

-És clar que ho sabies.

-Vull dir que no sabia si ho volies.

-Està bé. Jo pensava que aquell havia estat el darrer cop. Ja saps. Aquell cop.

-Demà tampoc no aniré a treballar. No estic bé. Vull dir, no per treballar.

-Ho sento.

-No cal. Què t’has pensat? No hi té res a veure. Ja fa dies que no

-Fa molt de temps.

-Sí. Ja res és el mateix.

-Vaig pensar que no hi havia altra manera.

-No cal que t’excusis.

-No estic excusant-me. Vull dir, no tinc res a excusar. Ho vas deixar clar, oi?

-Però de què dimonis parles?

-Jo volia un punt d’inflexió.

-...

-si tu. Vull dir, em calia alguna cosa que em fes decidir i tu

-...

-No ho sé. Potser tot hagués anat d’una altra manera. És clar que suposo que calia que tu també ho volguessis. Així que, fet i fet, tot ha anat com havia d’anar.

-Me’n vaig.

-Si us plau no te’n vagis (encara).

-I per què no hauria d’anar-me’n? Que no està tot igual? Que potser hi ha res que cal que sàpiga?

-No és això.

-És això. És això justament!

-Sempre havies dit que no cridaves.

-Tens raó. Ho sento. No volia cridar.

-Potser tens raó.

-En què?

-No sé per què has vingut.

-No sé per què volies trucar-me.

-No hauries de ser aquí.

-No hauria de ser aquí.

-Fins ara feia mal però ara

-Feia mal, dius?

-No he parat de donar-hi voltes. Qualsevol cosa em portava al mateix lloc. Em pensava que ho tenia tot sota control però segurament no, de fet no. Però ho preferia. Preferia tot aquest silenci. Tu els volies els silencis, oi?

-Hi ha silencis i silencis.

-Hi ha paraules i paraules. Per què has vingut?

-Volia saber una cosa.

-Quina cosa?

-Una. Ara ja la sé.

-Ah sí?

-Sí. Ara ja me’n puc anar.

-He parlat massa. He dit quelcom que no(...)?

-És justament allò que no has dit, saps?

-Parla. T’ho demano.

-De què vols que parli?

-No ho sé, què volies? Pensava que ja no volies

-M’he comprat un cotxe nou, saps? Ja no porto aquell

-Me’n recordo.

-Te’n recordes?

-És clar que me’n recordo.

dimarts, 27 de desembre del 2011

COM GOSAVEN APAGAR L'ENLLUMENAT PÚBLIC?




Ara ja resulta impossible trobar
al calaix de la meva trista memòria
el primer record que tinc de tu. Un mot,
un gest que ningú més pugui reconèixer
o potser aquell silenci (només per mi)
que a vegades llegeixo com un retret
i d'altres, en canvi, com el breu sospir
que m'ha d'aixoplugar a cada tempesta.
Aquesta nit, mentre dormis, jo vindré
ben a la teva vora buit del meu nom
i deixaré que m'omplis del teu perfum
ara que resulta impossible pensar
que hi va haver un temps sense tu, abans de tu.


dimarts, 20 de desembre del 2011

NATURALESA





El petit que no sap on és el seu pare escolta la mare com crida el seu nom. Has de ser valent. Has de ser fort. I el petit tremola perquè estima les bèsties com si fossin germanes seves. Que ens morirem de gana si no enganyes els pastors i els robes les ovelles. Que arriba el fred i no tindrem on anar si portes els gossos del caçador fins a casa nostra i jugues amb ells com si fóssiu fets de la mateixa pasta. I el llobató recorda el seu pare que corria al davant, ell l’empaitava seguint la taca de la seva cua i es rebolcaven a l’herba i reien plegats. Però la mare diu, mira’t els ullals, per alguna cosa deuen servir, oi? Et penses que aquestes urpes son per enfilar-te als arbres? Però ell s’estranya, es mira les potes perquè voldria fer-les servir per acaronar-la i ella no ho entén. I fuig corrents perquè no vol que el vegi plorar. Arreplega les seves coses i marxa, com va fer el pare. Anirà a veure el mussol que tot ho veu i tot ho escolta i aleshores sí, aleshores sabrà la veritat.

El bosc el rep amb una abraçada. Ell parla amb les plantes i els animals i els demana per l’ocellot que finalment el ve a rebre de dalt d’un roure altíssim. Saps qui ets?, li diu. Saps d’on véns?, li diu. Saps què vols?, li diu. I ell no contesta perquè és conscient que hi ha preguntes que no esperen resposta i torna a caminar, vorejant esbarzers i cuidant de no trepitjar els rovellons que tot just treuen cap. Menja móres i piula amb els ocells quan, tot d’una, sent la veu d’una nineta que s’apropa cantant. De primer s’amaga però de seguida surt a saludar-la. Li llueixen les galtes i una finíssima capelina vermella li recull els cabells nets i fins, com fets de sorra de platja. Ell se la mira embadalit perquè li sembla reconèixer l’edat dels seus ulls. Ella el reconeix de seguida i comença a parlar. Peludet, altra volta tu? I ell no l’entén i amb la cara paga perquè la nena no acaba una paraula sense engegar la propera. Que m’he tornat a equivocar de camí, potser? I ell somriu perquè pensa que és ell que fa estona que no sap on para i decideix acompanyar la petitona. Es donen la mà. Van a peu coixet. Ara la dreta. Ara l’esquerra. Quina cançó saps, tu? Jo me’n sé moltes.

Encara lluny, darrera un turonet que vigila orgullós el final del boscam, s’endevina el fum d’una caseta. Ja quasi hi som, que diu la caputxeta. I, sense saber ben bé per què, el petit llop s’embriaga d’una esgarrifança que aterra a l’esmalt de totes deu ungles. Enretira la mà i proposa a la nena de fer una pausa i beure una glop de l’aigua que els espia pel cistellet. Trien dues pedres grosses com un planeta i, en la xerrera, ell s’entotsola amb els propis pensaments que l’arriben a incomodar. No la vol una amiga que vol la veritat. No té temps per perdre, ell, jugant a les casetes. I d’algun racó estrany, gairebé invisible, li surt una mentida. Caputxeta, ens hem acabat l’ampolla sencera, espera’m aquí que sé d’una font. L’àvia m’espera. No trigo ni un minut, si em deixes la capa faré més via, empès per la boira. I surt corrents i entra a la casa i troba l’àvia al llit. Vella i arrugada, com una pansa. No l’ha vist mai però es fixa en la foto que reposa al prestatge i se li acut de preguntar-li pels seus ulls massa grossos. Hi troba també altres diferències notables que no s’està de retreure però l’altra troba enginys de l’alçada d’un campanar per fer la rèplica. Ben mirat, es diu el petit llop, les àvies de les nenes i els llops s’assemblen més que no em pensava. I abans que se li endevini l’estratègia senten el grinyol de la porta que es fa acompanyar de la veu melodiosa de la nineta que pregunta per son àvia. L’àvia esbatana la mirada cap al petit llop encaputxat però, sense temps per perdre, convida la nena a entrar.

Ara és la caputxeta que veu l’amic disfressat de vermell vora ell llit i l’àvia arrugada sobre els llençols envellits. Es repeteixen les preguntes i no varien gaire les respostes. Que no han de ser per escoltar millor, unes orelles tan grosses? La petitona veu clar com l’aigua que tots som animals, fills del mateix amo. Fins i tot, rumia, l’amic i l’àvia podrien ser de la mateixa família. Tots podrien ser parents. Ella no ha heretat aquests matolls però tampoc no ha tingut mai la nàpia de sa mare i no se li acudiria d’encetar discussions parentals. I en aquest tempteig de les paraules que no es diuen, l’armari comença a bellugar com no belluguen els armaris i l’àvia que ho veu engega la ràdio massa fort i tot pel gust del llobató que hores d’ara ja no recorda què havia vingut a fer. La nena s’excusa i, mentre tant, l’àvia s’aixeca d’una revolada i es presenta com el que és en realitat, el llop ferotge que d’un salt es planta davant l’armari. Tu seràs el proper, mala bèstia. I etziba un cop al cap de l’animaló que cau a terra més llarg que ample i me’l fa encabir entre un abric de llana, l’àvia de debò que torna a rebre abans que pugui dir aquesta boca és meva i dos vestits de tergal. Quan acabi amb la maduixeta vindré a fer postres, no patiu. I se’n torna al llit, tapat fins les orelles i espera que la dolça princeseta entri altra volta.

El coi de música ha fet tornar el coneixement al llop menut que ara mira debades d’obrir la porta. De poc li serveixen les ungles tan llargues i tan reforçades si no és per fer un forat, petit com un cap d’agulla per on contempla l’espectacle que és a punt d’estrenar. Aquí tancat, recolza el cap amb uns pantalons de vellut i escolta la vella que remuga la son al seu costat. I torna a aclucar l’ull dret i clava l’altre a la petita escletxa i l’estómac se li encongeix quan veu la cua tacada del llop que penja del llit i no té temps per cridar que la caputxeta ja ha entrat a la cambra i els ulls esfereïts del parent li fan saber que el llenyataire va armat, collons si va armat. Sent només l’explosió i veu l’esvoranc i les plomes del nòrdic escampades en què s’ha convertit son pare. I es posa dret i rebenta la fusta que el tenia captiu i d’un salt es planta davant del desgraciat que ha pelat tots els seus records d’un sol tret, sense pensar-s’hi. Li clava els ullals al coll, tan endins que li costa d’enretirar-los per tornar-los a enfonsar a la gargamella del malparit i amb la sang eixuga la vida d’aquest que ja no és altra cosa que pell i ossos, com una catifa als peus del llit. I el llop s’escura les dents i sent que és fort i que és valent i té tanta gana que no faria altra cosa que esbudellar el llenyataire i menjar, així rebenti. Però s’aixeca i veu la nena que és tan gran que gairebé toca el sostre. Un gegant blanc, disfressat de ciri pasqual que plora i sanglota. I a l’altra racó l’àvia que surt de l’armari amb el pijama tacat del pipi que s’ha fet al damunt i les mans a la cara, mudes una i altra. Muts tots tres. I surt corrents, sense mirar enrere. Que el bosc i els anys l’esperen.