dilluns, 26 de setembre del 2011

"...SI ENS LLEVEM BEN D'HORA I PENQUEM DE VALENT..."



Jo m’aixeco ben d'hora i penco de valent. Potser és que deu voler dir encara una mica més, va pensar. I es va començar a llevar a les cinc del matí. Com que generalment entrava al despatx per allà dos quarts de nou, un cop dutxat, esmorzat i posat al dia amb el tres vint-i-quatre, li quedaven -pel cap baix- un parell d’hores ben bones clarament buides. Tenint en compte que es plantava a la feina amb quatre passes mal comptades i que, fins i tot, el quiosc li quedava de pas, gairebé m’atreviria a dir que li sobrava alguna cosa més d’un parell d’horetes. Al principi, es va acostumar a embadocar-se amb la son angelical i fràgil de les seves dues nenes. Preparava el cafè i les torrades per la seva dona i planxava les camises per l’endemà fins que, al tercer o quart dia, ja no li quedava res a casa per passar sota el vapor. S’asseia al sofà a practicar nusos nous amb la corbata. Va posar al dia tres expedients feixucs que se li havien travessat i que esperaven torn al despatxet de casa. Acabà tres novel·les que havia deixat a mig llegir repartides per casa abans i tot de ser pare i matà el ficus de l’entrada de tan regar-lo. Canvià una per una les bombetes per unes altres de noves molt més ecològiques i responsables. Buidava el rentaplats, posava al dia el seu perfil al facebook i fins encetà un bloc jurídic amb novetats legislatives i dret comparat que ell descobria pràcticament abans que entrés en vigor. Es va subscriure a la Bernat Metge i es va amarar tant dels clàssics que no podia esperar el ritme dels enviaments que l’editor havia preparat per a la col·lecció.

Passada una temporada i esgotades totes les possibilitats raonables, va decidir que baixaria a córrer passeig amunt passeig avall i aprofitaria per escoltar els matins radiofònics. Recollia el diari, pa acabat de fer i sentia l’olor de la gespa vestida de rosada. Sovint, s’aturava per veure el sol llevant-se a l’horitzó massa més tard que ell que ja feia estona que suava quilòmetres fent companyia als quatre cotxes mal comptats que circulaven pel barri per aquelles hores. Molts dies, no cal dir-ho, arribava al despatx fet una coca. Sí que és cert que duia les bateries ben carregades, absolutament carregades i més ben informat que els de qualsevol central estatal d’intel·ligència. Ara, a mig matí, les parpelles se li carregaven i eren guillotines per les seves ganes de fer res que no fos reposar. No guanyava per cafès i els clients li havien començat a reprovar aquesta mala llet que el precedia darrerament i que hom trobava que anava a més. Res de retrets, s'anava repetint. Res de retrets.

Al vespre, s’adormia abans i tot que la canalla i ja ni es recorda què més es feia al llit a banda de jeure. En aquest sentit, la dona se’l mirava cada cop amb més ressentiment, un cert menyspreu dels que fàcilment perceps com de ben endintre i que s’escampen arreu. I quan ell li oferia les torrades amb mantega ella preferia estalviar-se d’esmentar el lloc on se les podia entaforar sobretot perquè les nenes prenien el colacao mirant en doraemon compartint espai vital, per bé que no calia ser endeví per intuir la ira que escombrava la pols de la cuina en moments com aquell.  Per evitar mals pitjors, ell s’acabava cruspint aquell plat abandonat al silestone de la cuina quan tornava del footing i s’estava allà una estona rumiant si potser tots plegats n'havien fet un gra massa i, al capdavall, en Guardiola només era un entrenador de futbol. I aleshores es deixava estar de cabòries i enfilava cap a la feina rellegint en Martí i Pol.  

divendres, 16 de setembre del 2011

DISCO 2000 (polaroids, kitchens of distinction)



T’atures un moment i somrius. Només per la foto. Un somriure avergonyit que presenta davant meu la nena que devies ser i que no vaig conèixer. Mous les cames i els peus que juguen a amagar-se l’un rere l’altre sense acabar de trobar un lloc que els justifiqui. Se’m fa curiós que jo tingui aquest moment, en exclusiva, només per mi. Tu aquí dempeus recolzada a la paret. Tan dolça i tan fràgil. Naturalment premo el gallet i faig aquesta fotografia que haurà d’existir eternament més enllà de la memòria amb un color i un contrast determinat. Algun cop, l’hauré de trobar per casualitat quan caurà al terra des del seu amagatall, entre la pàgina vuitanta i la vuitanta-u d’un llibre ple de pols. I tornarem tots dos a ser aquí. Tu amb un somriure ferotgement innocent i jo amb la càmera a punt per fer-te, furtivament, meva per sempre.

dijous, 8 de setembre del 2011

RECORDEU ELS BESUCS?




-Però per què no?

-Perquè no.

-Saps perfectament que això no és cap motiu.

-Saps perfectament que hi ha coses que no necessiten motiu.

-Provem-ho.

-No hi ha res a provar.

-Si no ho provem no ho sabrem.

-No ho penso provar.

-I aleshores, com saps que no ho vols?

-Perquè no ho vull. És repugnant.

-A tu et repugna? Com ho saps? Vull dir, si no ho has provat és impossible que et repugni.

-Mira, no penso discutir. Tenim pressa i milions de coses per fer abans no arribin.

-Però això és important. Si més no, ho és per mi.

-No és important. És repugnant.

-No ho pots saber.

-Ho puc saber. Puc estar absolutament i radical segura que una cosa em repugna sense haver-la provat. I hi ha històries que un cop les encetes no hi ha marxa enrere. Recipients que no es poden obrir sense engegar l’essència a la merda. I has de decidir-te. Per això has de decidir-te. Però ho has de fer abans. Has de triar si t’agrada o no. Si ho vols per tu o no. Si ets o no d’aquesta mena de persones. Jo ho sé. Això és repugnant. És repugnant i no està bé.

-No. Per aquí no hi passo. El que està bé i el que no està bé. Ja hem traçat la maleïda línia. T’han parlat mai de la relativitat? Has llegit mai res sobre la possibilitat de decidir?

-I, a tu, t’han dit mai que ets gilipolles? Has sentit a parlar mai de (...)

-de què?

-Deixa-ho estar. Passo.

-No. Si jo t’entenc. Ja sé què vols dir i, de fet, una mica (en el fons) estic d’acord amb tu que, no sé, en certa manera, no és del tot natural, això. Vull dir, no sents al metro la gent parlant-ne amb normalitat i desimboltura. És cert. Però perquè així ens ho han ensenyat. Hi ha coses que es poden fer i coses que no. Però per què? No és res nou. No hi ha res d’estrany de voler-ho.

-Jo no he dit que sigui ni nou ni estrany. He dit que era repugnant i ho continuo dient. És repugnant i no ho penso provar.

-Però, per què no?

-Doncs perquè no, entesos. Fes-ho tu solet si tantes ganes en tens.

-Saps que només ho podem fer junts, això. Que no és el mateix. Que no ho puc fer tot sol.

-Doncs ja ho saps. Jo no ho faré. I ja t’ho pots ben ficar al cap perquè no tinc cap intenció de canviar d’idea. Ni avui ni d’aquí cent anys. No ho faré.

-Va, si us plau t’ho demano, provem-ho.

-Ets repugnant i això se’t cremarà. Pujo a canviar-me.

dilluns, 29 d’agost del 2011

A MI TAMBÉ EM PASSA



De vegades penses en el meu nom i voldries tenir algun dubte. Has perdut el meu retrat mental que, de tota manera, suposes (encertadament) que s’haurà desdibuixat i no podries posar la mà al foc pel color dels meus ulls tan vulgars. Endevines el to de la meva veu però només de passada i perquè et deu recordar el perfum d’alguna altra veu més difícil d’oblidar. Caminava lleugerament rígid, com tants altres i ni per l’esquena tan ampla no el podria recordar d’entre un grup de vianants que passegés davant meu, et dius. Un caminar, de fet, no deu poder pas portar a un record, oi? Ni amb tot l’or del món et farien recordar la música que escoltava i m’agradava gravar-te en cedés que qui sap on paren. El món és ple de música, massa i tot, per retenir encara els meus gustos llustrosos que tiren a esnobs. Saps que conservo el darrer número de telèfon perquè el vas deixar sonar milions de vegades sense contestar-lo i l’adreça electrònica que no tens apuntada enlloc no s’assembla en res al correu que dec fer servir pel quotidià. Ets tan lluny que el nom de la meva ciutat podria ser quasi un acudit, suposant que no et confonguis. I cada vint-i-set de novembre, un dia com un altre, et poses aquell vestit vermell només per casualitat i vas al mateix bar d’inspiració mediterrània a fer un cafè amb llet i demanes tres sucres i, pensant en el meu nom, voldries tenir algun dubte.

dimecres, 17 d’agost del 2011

PARK



Hi ha, en aquest passejar lent dels avions per sobre la ciutat de Barcelona d'aquí dalt estant, la mateixa estaticitat que en la melodia que pretenen transcendent aquest músic orgullós i el seu instrument exòtic, rodamóns que ara fan seves les corbes de pedra. Els vesteixo un i altre amb el moviment descompassat dels crits de les meves filles que ens estiren en direccions diferents a cada instant que passa. Hi ha aquest sol que tot ho vol. Fa colors de cada pell com el lladre que entra de nit per les cases. Hi ha aquest sol que tot ho vol com la presència enutjosa però necessària que em recorda que sóc, que pertanyo, que he de caminar i cercar l’ombra dels records abans no s’escapin i esmicolin sobre els bancs arrodonits. I per cada final, una promesa. I per cada promesa, un final.

dissabte, 23 de juliol del 2011

dilluns, 18 de juliol del 2011

ESCRIT DE DEFENSA



Procediment Abreujat 545/2005

Diligències Prèvies 8915/2001


AL JUTJAT D’INSTRUCCIÓ NÚMERO 8 DE REUS

DIONÍS SALARDÚ PODINA, Procurador dels Tribunals i de DANIEL CREST BOIL, acusat en la causa ut supra referenciada tal i com consta en les actuacions, davant d’aquest Jutjat comparec i com millor convingui en Dret,

MANIFESTO

Que mitjançant el present escrit i en compliment de la providència d’aquest Jutjat al qual em dirigeixo, passo a evacuar en temps i forma el tràmit de qualificació provisional conferit i, conforme a allò previst en l’article 791.2n i 3r de la Llei d’Enjudiciament Criminal, formulo el present ESCRIT DE DEFENSA, d’acord amb les següents:

CONCLUSIONS PROVISIONALS

PRIMERA.- Per disconformitat amb les correlatives de Ministeri Fiscal per tot allò que no s’escaigui amb allò relatat a continuació.

El meu representat passejava per la platja el dia vint-i-set de novembre de 2097 a les vint-i-tres hores cinquanta-cinc minuts. Havia acabat de parlar per telèfon i, just en el moment en què es guardava l’aparell a la butxaca de l’abric, dos senyores llargues i primes que fumaven s’hi van adreçar tractant-lo de tu. Es tracta de les senyores Forlani i Wright. Ambdues senyores, lleugeres de roba així com d’altres extrems, s’hi aproparen amb manifesta nocturnitat (ha quedat meridianament clara la franja horària en què van esdevenir-se els fets) per no parlar de traïdoria. En aquest sentit, caldrà precisar que una i altra eren a l’interior del mateix local on poca estona abans el meu mandant havia estat consumint la quantitat (gens a menystenir) de quatres gots i mig de gin tònic de la marca Hendrick’s. Òbviament, les senyores Forlani i Wright estaven al corrent del nivell d’ebrietat del meu defensat i aprofitant-se d’aquesta certesa es van estintolar l’una a un costat i l’altra a l’altre i van començar a establir conversa –una conversa lleugera d’altra banda- amb el senyor Crest que anava mirant de seguir el fil al mateix temps que procurava mantenir-se dempeus. En un moment donat, la senyora Forlani que s’estava al costat del cor del senyor Crest, l’agafà del bracet i se’l mirà amb aquells ulls seus que fins i tot de nit vesteixen de blau el món sencer, somrigué i procedí a no desfer-se del gest de confiança, ans al contrari, aprofità la feblesa per afegir l’altra mà. Així doncs, tenim el senyor Crest, fortament pres d’un costat per la senyora Forlani i, de l’altre, la senyora Wright que (sense perdre compàs) procedeix d’idèntica manera que la seva companya mantenint l’acusat en una posició d’indefugible constrenyiment. Les dues noies somreien i, enjogassadament, mantenien aquell contacte inicial conduint-lo –si de cas- a situacions encara més penoses i insuportables com és ara petits petonets al coll ara i adés, abraçades inopinades i paraules emmetzinades que –abusant de la seva superioritat- tendien indubtablement a corbar la voluntat i l’ètica del senyor Crest (prou minvat de per sí ja en aquell moment).

A l’alçada de l’establiment que consta en les actuacions (un xiriguito buit i desastrat anomenat “sou aquí”), la noia rossa (Wright) estirà l’imputat pel braç de manera dolçament violenta fins a fer-lo estirar sobre la sorra de la platja. Mentrestant, la morena (Forlani) li treia l’abric per tal d’improvisar el que després entengué com un jaç. Encavalcada ja sobre d’ell, la senyora Forlani ajudà la senyora Wright a treure’s la poca roba que duia i, seguidament, fou la segona qui ajudà la primera a procedir idènticament. Tot i el grau elevat d’alcohol que el meu defensat havia ingerit, no pogué evitar de mirar el cos d’aquelles pèrfides atacants i és per això que, per anys que passin, reconeixeria aquells cossos allà on fos, de manera mil•limètrica no cal dir. De fet, no ha deixat de pensar-hi ni una sola nit. Què dic, ni un sol moment, no ha pogut deixar de portar a la seva memòria la imatge d’aquells dos animals en zel fent d’ell un trist ninot endut per la passió més desenfrenada, la luxúria més aberrant i el plaer més portentosament salvatge i reprovable. No cal dir que s’aporta com a document número dos l’informe mèdic del centre de salut mental on rep tractament des d’aleshores el qual taxativament refereix les greus seqüeles que van imprimir en el senyor Crest els fets de la nit del vint-i-set de novembre de 2097.

El matí del dia vint-i-vuit de novembre de 2097, el meu client en un lamentable estat físic i mental en aquell mateix punt de la platja, envoltat de criatures que miraven d’enterrar-lo a la sorra i d’una parella d’agents de la policia local (els números 333333 i 444444) que començaven a instruir la causa que avui ens toca de defensar. No el van creure aleshores i, tal com va fer constar l’instructor en l’atestat, els resulta difícil de creure en l’actualitat. Tampoc no el va creure la seva dona, ara ja ex esposa mare de les seves dues filles i els seus companys de feina que es divideixen entre: aquells que no s’ho empassen ni amb una Hendricks i aquells que han començat ja a fer bossa per erigir-li un monument a l’entrada de l’edifici on treballen (mal m’està dir-ho, un espai mancat de tota gràcia).

SEGONA.- Els fets no són constitutius de cap delicte.

TERCER.- Sense delicte no hi ha autor i, per tant, el meu representat no respon en cap concepte de responsabilitat criminal.

QUARTA.- Ni circumstàncies modificatives de la responsabilitat. Subsidiàriament i, en el seu cas, cal fer esment de l’atenuant continguda en l’article 21 del nostre Codi Penal relatiu a l’estat d’embriaguesa del senyor Crest en el moment dels fets.

CINQUENA.- És procedent, doncs, la LLIURE ABSOLUCIÓ del senyor CREST BOIL, amb tots els pronunciaments que hi són inherents.

Per tot això,

SOL•LICITO.- Que tenint aquest escrit per presentat, l’admeti donant-li el tràmit processal oportú tenint doncs per fetes les manifestacions en ell expressades i per tant, per formulat escrit de defensa i per retornat el procediment entregat, segons el qual es dicti en el seu dia i de conformitat, sentència absolutòria.

ALTRESSÍ MANIFESTO.- Que aquesta part, per l’acte del judici i la vista oral i per abans del començament de les seves sessions, proposa i intenta valer-se dels següents MITJANS DE PROVA, reservant-se expressament la facultat d’intervenir en els proposats de contra per les altres parts en el supòsit que aquelles hi renunciessin. Així doncs:

1a.- INTERROGATORI DE L’ACUSAT.
2a.- TESTIFICAL amb examen dels següents testimonis:
- Robin Virginia Forlani
- Claire Antonia Wright
-els agents de la policia local números 333333 i 444444
Els quals seran citats pels conductes reglamentaris via oficina judicial.
3a.- DOCUMENTAL consistent en la lectura de tot allò actuat amb expressa omissió del que és documentació de mer tràmit processal.

Per tot això,

SOL•LICITO.- Admeti íntegrament els mitjans de prova proposats dels quals intenta valer-se aquesta part en l’acte del judici oral acordant allò que sigui pertinent per la seva pràctica en la forma interessada.

Reus, 8 de juliol de 2098

Cristina Cortezón.-   Dionís Salardú.-
Advocat.-                Procurador.-