COM ELS NÚVOLS

Prematurament decebut,
l'Ignorant torna a decidir
no escoltar una sola paraula.
Fa dibuixos i perd el temps
guaitant per la finestra
sabent que, de tota manera,
els dies (com els núvols)
no es poden aturar.

LA CRISTINA I EN MASSAGRAN

Amb motiu del que preparen a la Biblioteca Xavier Amorós per celebrar el centenari d’en Massagran, la Cristina me’n parla i de seguida el cap comença a fer anar les turbines de la memòria que ja no poden aturar-se. Sento Massagran i aprofiten per treure el cap Eric Castel, Astèrix i Obèlix i evidentment en Tintín i en Milú. I, sense voler, recordo llevar-me dematí per veure terra d’escudella o més tard el planeta imaginari que arrenca amb una versió galàctica del primer arabesc de Debussy, o potser el quitxalla i les aventures de la Palmira Roc i el seu colze musical. Ja em trobo a l’illa de Kirrin travessant foscos corredors secrets amb la Jordi, el seu gos i els tres cosins. Potser se senten les cançons de Parchís o la melodia de no us puc dir si plorava perquè plovia. Jugarem a botons i ens tancarem a l’habitació més fosca per fer anar una i mil vegades la capsa dels barrufets del cinexín que anirà endavant i endarrere i em tornarà el regust dolç de la mirinda que se m’aboca al sofà i el meu airgamboy i jo mirem de recollir-ho abans que ningú no se n’adoni. Uns militars de plàstic cauen en paracaigudes sobre un fort d’indis i cowboys que fan pinya contra l’exercit verd i no hi ha ni un clic que s’aguanti amb perruca. Penso en la ferida lluminosa i la nissaga dels Rius, la guerra de les galàxies i un superman repentinat amb els calçotets llampants. Miro de no fer soroll que l’avi escolta el futbol a la ràdio amb la travessa entre les mans i sembla estrany que sigui només cosa de l’atzar! Els grans juguen a l’escombra amb unes cartes fournier i nosaltres ens entretenim fent el Sandokan o l’Ali Bei a l’espera que los ángeles de charlie alteri per sempre els rols dels nostres jocs i ara algú fa anar una guitarra i parla de la dona llarga i prima d’en Xesco Boix i no hi ha manera que em surti el nus del fulard però em salva la tieta que ens porta els llibres vermells que ha anat guardant quan li’n regalaven un per cada dos preses de xocolata i ens repartim els cromos dels dalky i els dels iogurts. Em parles d’en Massagran i torno al moble atrotinat dels tiets amb uns quants exemplars del patufet i en la meva àvia guardant gelosament un volum que recollia un bon grapat de pàgines viscudes d’en Folch i Torres i el cavall fort i, ja veus, retrobo el nen en què vaig convertir-me quan vaig adonar-me que sabia llegir.

ERRORS IRREPARABLES

Es va escriure un epitafi brevíssim. No res. Quatre ratlles que no arribaven a paràgraf abans de tallar-se les línies dels canells i entotsolar-se a la banyera plena d'aigua.

Perquè aquella darrera nota no es mullés amb una esquitxada espasmòdica qualsevol, l'havia deixat ja d'entrada fora del seu abast, a la tassa del vàter. Neta i clara.

Just quan era a punt (un darrer sospir romàntic i tràgic) s'adonà -llastimosament i amb impotència- de la trista i vergonyosa errada ortogràfica.

TROBADES DELS DIJOUS

Dalt de tot, el transformer fa equilibris per no caure però no se sent música. Ni de Lou Reed ni de ningú altre. Fa temps que ningú no escolta música en aquesta habitació. Ni a l’habitació ni en tota la casa. Llevat de la Carmen, és clar, que quan tothom és fora fa esclatar en silenci Piazzola als timpans mentre treu la pols de llums i calaixeres, mentre endreça la roba del llit decorosament atrotinat o recull la cuina. Mai arrisca massa, així i tot. Si la senyora ho sabés tardaria un picar de dits a fer-la fora. Ploraria com una beneita, xisclaria i esgarraparia parets. I la Carmen, no cal dir-ho, a la puta calle. No ho dirien així, naturalment, que vindria el senyor a fer-li saber que la senyora vol que reculli les seves coses però ja es diu que la paraula no fa la cosa.

Res fa pensar que el senyoret ja no hi és. Res que es pugui veure. Hi ha encara els seus discos però també la roba que duia i fotografies d’ell amb aquell posat seu desencisat i ple de matisos. Hi ha les seves joguines de brivall i algú s’encarrega que la buguenvíl•lia del jardí romangui impertorbable a la seva absència i les seves roses i les clavellines. El jardí sencer fa creure que ell encara torna per fer-se’n càrrec cada tarda. Però no torna. I no tornarà. Ella sap que no tornarà, menys encara ara. Però no els ho dirà que ho va prometre. I encara que pogués no els ho explicaria. Així que sospira i repeteix que res que es pugui veure fa pensar que el senyoret ja no hi és però hi ha coses que es veuen encara que no es puguin veure.

Salvada pel lladruc del gos, un animal mandrós que prefereix remugar enlloc de bordar si algú s’apropa remotament a la casa, la Carmen torna en Piazzola al sud. Amaga a la butxaca de la seva bata baldera l’esquifit aparell de música que li va regalar el seu nebot Sebastià l’últim cop que va fer massa anys i baixa cap a l’entrada repassant la lluentor de la fusta de la barana amb el puny de la màniga i, avançant-se al soroll de claus del senyor, obre la porta. Fa tant de temps que aquell home llarg i esprimatxat com un espàrrec va deixar de fer goig tornant del despatx! Abans i tot que el seu cotxe dels diumenges. Abans i tot que els pentinats de la seva dona es convertissin en ridículs i les cortines en murs. Abans i tot que deixés d’arrambar-la rere cada porta mig oberta.

Darrerament hi torna a pensar molt, ja veus, en tot allò. Ella que aixeca el cap amunt ben amunt per veure els ulls blaus del senyor que crepiten i enganyen, i sentir-ne els braços esfilagarsats al voltant de la seva cintura nova per estrenar i com li recita dolces paraules catalanes fregant-li l’orella amb un bigotet que no és, pessigollejant-li l’ànima i adreçant-li el xiuxiueig directament al pit que s’aixeca com si també volgués mirar als ulls del senyor. I aleshores, tot d’una, els talons de la mestressa que torturen el marbre i els quatre peus dels amants que d’esma practiquen passos de ball com si el terra fos ple d’agulles i no sabessin on anar i se’ls escapa l’amor per culpa de la pell o potser fou la pell que se’ls escapà per culpa de l’amor, s’imagina ara que el té aquí plantat.

Respiren un i altra. Ella l’ajuda amb l’abric i ell li resa un gràcies fet a mida només per ells. Mira-te’ls ara tots dos. Sense contorns ni desitjos, sense plans per fer ni músculs per tibar, aturats al mateix lloc on la innocència els jugà una de les seves males passades. Exactament igual que aleshores i no obstant tan diferent. Ell anirà a seure a la biblioteca a llegir Evelyn Waugh i ella li plegarà el mocador de coll i abans que passi pàgina ja li haurà dut un cafè que ell animarà amb un rajolí de conyac quan pensi que ella no el veu. I les mirades se’ls escaparan, sense voler, a ella des del llindar de la porta i a ell de la butaca estant, cap al retrat del noi que gesticula records atrapat en la instantània d’un estiu a la caseta d’Ulldemolins, quan els poemes encara no eren punyals.

Saben que és la senyora qui arriba perquè la bèstia peluda es tiba tota, perquè el timbre ressona a cada mil•límetre de la finca. Saben que és ella perquè la música dels records també calla quan ella entra. Encara no ha posat un peu a l’encerat que ja crida la Carmen tot i tenir-la a menys d’un pam i l’omple de paquets, bosses i instruccions que ella reté entre un plec i una alenada. I mentrestant se’n va escales amunt i es va descalçant, abandona les sabates a esglaons perduts i s’amaga a la seva cambra que feia estona que la plorava. La Carmen entra rere seu aguantant la respiració. L’ofega aquell perfum resclosit disfressat d’elegància. Deixa les sabates al vestidor i atansa les sabatilles als peuets arrogants de la senyora. I la deixa allà, asseguda al tocador.

Davant de la porta principal, un gran jardí s’estenia fins a la porta del carrer. Aquella mena de selva intractable encabia per igual palmeres i rosers, pinassa i falgueres. Al racó, una figuera immensa havia vist enfilar-se el noi primer i meditar més endavant aprofitant-ne l’ombra. S’asseia a llegir i escriure mentre la seva mare torturava Satie al piano de la saleta. Hauria hagut d’estudiar però ell preferia els seus quaderns i els seus llibres de sants i es perdia a l’ombra d’aquell arbre gegant. La Carmen li portava el berenar mig d’amagat i escoltava embadalida els versos que el nen li llegia fent veure que l’entenia quan aquell explicava coses de la mètrica i la rima i ella s’oblidava que el senyor li havia encarregat de fer pujar el fill a treballar en els deures de l’escola.

Representa que se’l va trobar, però fou la Carmen qui li regalà aquell bolígraf negre d’escriptor que ell duia sempre a sobre. Va ser pel dia que feia quinze anys. Els pares l’havien dut al Liceu i tornava captivat i capficat per Faust i Margarita i es va asseure a la biblioteca a repassar el llibret. Ella se li apropà pel darrera i li oferí el petit present. El noi es redreçà d’una revolada amb un somriure d’orella a orella per abraçar-la emocionat mirant d’amagar una llàgrima espurnejant que se li escapava espatlla avall de la minyona. Productes de neteja. Mel i mató. I l’endemà, a l’hora d’esmorzar, el senyoret li ficà furtivament un paper doblegat al davantal. Havia estrenat el bolígraf per escriure una sextina només per ella.

Sap què és una sextina. Sap que és un sonet i una copla. Ho sap ara. Aleshores no ho sabia. Aleshores no sabia que havia fet servir el seu nom per trenar-ne l’acròstic. Fou després que li anà ensenyant tot allò. Li explicà que ella també feia servir metàfores i comparacions a cada moment, sense adonar-se’n. Que la música i la poesia surten del mateix lloc, del ritme dels somnis, de la física dels records. I també que per força aquella bellesa només podia haver estat obra d’un creador màgic, d’un ésser terriblement poderós. Li explicà que les paraules li havien inflat el pit que ara esclatava de Déu. I la Carmen s’adonà que el marrec s’havia fet gran sense voler i que havia confós els pans amb els peixos. I que ja no hi havia manera de tornar enrere.

Dansen molt més les absències que les presències en l’escenari de la nostra memòria. Per això sura a la façana de la casa, com una projecció que mai no s’atura, la imatge de perdulari de quan el senyoret es va tallar els cabells com si hagués de convertir negrets de l’Àfrica i es va deixar aquella barba que semblava més espessa a cada dia que passava. Els dijous es trobava amb una colla d’eixelebrats com ell, gent de totes les edats que passaven comptes literàries al voltant d’una taula pelada que ni tan sols podia acollir-los a tots. Parlaven de les seves coses i es feien uns tips de riure per coses que ningú que no fos ells mateixos no arribaria mai a capir i els passaven les hores així fins que algú es recordava que la vida real toca quarts i mitjos.

Rematava el noi les tertúlies del dijous amb unes passejades que encetava cada dissabte a trenc d’alba i que no acabaven fins que el diumenge deia prou. Hom sabia que no estava sol en aquells trajectes que havien de ser, per força, esgotadors però ni tan sols la Carmen havia de conèixer la persona que l’acompanyava. La senyora es va tornar cada cop més agra i el senyor era més car de veure encara que el noi. Pesaven les parets i les finestres s’obrien cada cop menys. Ara la mestressa enyorava els dies que guaitava a través dels vidres impecables i sabia que el seu petit era allà, cuidant les plantes o dibuixant angelets a la seva llibreta negra i es planyia per les estones que va malversar amb unes tecles de marfil que mai no li haurien de pertànyer.

Sabotejada per les darreres notícies, la Carmen esmicola el lacrimal forrellada al seu quarto de minyona amb regust de lavanda i no pot evitar pensar quan va anar a veure el seu nen a l’abadia i no era un nen que era un home gros i fosc, que era una cosa vestida de negre que parlava fluixet fluixet, tan fluixet que a ella li costava sentir-ne els mots, uns mots que havien canviat ironia per sarcasme i havien inventat un passat teixit amb la llana de passatges pretèrits que en realitat mai no s’havien esdevingut. S’havia creat un personatge i la pobra Carmen no se’n sabia avenir. Ella, que havia estat sempre tant de carn i ossos. El pobre beneit parlava d’una dona infermera, un piset al Passeig ple de llibres infantils i andròmines de tota mena. Parlava d’un despatx d’advocats i dels vestits pel festival de dansa de les seves filles, dues princeses dolces com la mel. I la Carmen que li fa un petó al front i li acarona els cabells enrinxolats i diu que sí, que tot s’arreglarà i s’escapa corrents, tan ràpid com pot d’aquella ficció que l’empresona i es diu que mai més, així li ho supliquin, no serà personatge de ningú.

TRONADA

Va pujar a diagonal. Anava tan ben vestit que feia estrany i tot per l’època de l’any. El 34 anava ple fins dalt i, a sobre, un parell de cotxes de criatura barraven el pas anessis on anessis. Ell, però, va treure’s la bitlletera de pell immaculada de l’interior de l’americana i va passar la t10 quedant-se allà mateix, al costat del conductor. Potser sí que suava. S’aferrava al maletí com si hi dugués quelcom veritablement important, d’això sí que me’n vaig adonar. Potser és perquè llegia Greene, però me’n vaig adonar. Maco. De pell colrada i ulls parapetats rere unes ulleres de sol fosques i elegants. Ben pentinat. Maco, ja et dic. Vaig veure que mirava el rellotge potser massa i tot, per bé que vaig pensar que gaudia vantant-se d’aquell rolex llampant per tot aquell que volgués fixar-s’hi.

Encara no havíem passat Francesc Macià que ja va treure l’smartphone i es posà a parlar sense que se li pogués entendre altra cosa que Sagrada Família. I encara. No és pas turista aquest, em vaig dir mentre em fixava en una preciosa aliança d’or que lluïa en un d’aquells dits llargs i prims, dits de pianista. Parlava pausadament, fixant-se a cada mot, a cada síl•laba. Com si tastés les frases abans de deixar-les anar. I premia el maletí ben a prop seu, ja ho pots ben dir, li vaig comentar al meu Enric només arribar a casa. Passat València, deixà d’enraonar pel mòbil i es va senyar. Juro per déu que es va fer el senyal de la creu o potser no, potser només m’ho va semblar. I a tocar de la Sagrada Família, quan l’autobús s’aturà i obrí les portes, l’home va sortir corrent cames ajudeu-me. Sort de mi, que el vaig cridar per la finestra, MESTRE! que us deixeu la cartera!. I algú li va llençar.

De Clot estant vam sentir l’espetec. Em va fer pensar en la tronada que tiren a Reus per la festa major, només que més concentrat. Saps que et vull dir?

DISCO 2000 (I don't know what I can save you from, Kings Of Convenience)

Va trucar passada la mitjanit. Feia tres anys des del darrer cop que havien parlat i molt més des del darrer cop que s’havien vist. Mentre ell parlava, ella provava d’imaginar-ne els trets. El recordava. Però recordava més el record que no pas la imatge real. De fet, els records ja són això, marques d’unes altres marques. D’altra banda, recordar-lo podia portar inevitablement a l’error, en tant que tres anys, de més o de menys, poden canviar el rostre de qualsevol, sobretot quan es té l’edat que ells havien tingut aleshores quan tot estava per fer i, per tant, tot era possible. Ara ja no estava tot per fer. Hi havia frases però hi havia sobretot silencis que s’havien malversat i dies que no tornarien. Sabia el color dels seus ulls, el dibuix dels seus cabells i la forma petita però brusca de les seves mans. Sabia les orelles petites i la marca en forma d’estel dalt de tot del braç esquerre. Ho sabia perquè ho sabia i potser també perquè s’ho havia repetit fins a saber-ho de memòria. Però sabia això i prou i, de fet, potser ni això. Que no és perfectament possible que hagués perdut cabell o que hagués decidit de llevar-se el maleït tatuatge?

Passada mitjanit, la seva veu sonava propera però contingudament llunyana. Era la veu d’ell, sens dubte, però també una altra veu, molt més hirsuta i molt menys tràgica. D’idèntic tall i accent però amb unes pauses enutjosament més tristes. Havia sentit aquella veu molts minuts, una llarguíssima cadena de minuts si algú s'hagués entretingut a passar l'estona construint-la. A ell li agradava parlar i que els altres l’escoltessin. Li agradava tant parlar, a ell, que sovint es queixava d’un mal de gola que no entenia. Havien parlat molt sovint per telèfon igual que ho feien ara i aleshores el telèfon ho semblava tot, com si efectivament d’alguna manera remota un cable els lligués d’una punta a l’altra. Com si estirant el fil fort ben fort haguessin pogut arribat a sentir-se a fregar de pell. Era abstracte, borrós, desenfocat, irreal, eteri, blau (o potser lila), com la tela dels somnis. Perquè mentre parlaven per telèfon, el demés havia desaparegut i les paraules no importaven, eren només un mantra que els conduïa al lloc on ningú no pertany. Potser empalaga o potser sona pretensiós però no és altra cosa que una conversa telefònica. D’aquí que algú enginyés l’invent. I havien bastit amb les paraules l’essència de la seva, posem, relació. I això que, en el món de les paraules, de les idees, dels contextos o bé dels esquemes, vivien en ciutats de noms diametralment oposats. O no tant. Perfilem-ho. Potser només ciutats diferents.

Ben mirat, tres anys no són res. No dóna ni per acabar una llicenciatura i, si ets tan mal estudiant com ell ho era de fet, ni tan sols una diplomatura. Amb tres anys, els nens encara no escriuen ni llegeixen. Parlen, és cert, però l’estructura del llenguatge encara no està prou ben dissenyada i els conceptes (potser per això) se’ls escapen. Tres anys. Trenta-sis mesos i un feix de dies. Poca cosa. Els carrers no canvien de nom, els arbres fan més o menys el mateix perímetre i un cotxe encara fa goig. No sembla nou, però gairebé. Tres anys i el fluorescent de la cuina encara és el mateix. No són res, tres anys. Ell parla sense dir ben bé res. Potser sabia el que volia dir o potser només volia o només dir. Travessa uns primers minuts que cal omplir de clixés. Ell, que tant els odiava, els clixés! Una fase en què cal deixar anar alguna idea fútil que justifiqui o sorprengui per tal de no ofegar-se en el propi buit i, ben aviat, en el de l’altre.

Quan ha sonat el telèfon encara no dormia. Era a punt, però no del tot. Ha arribat a casa esgotada i s’ha oblidat d’apagar el mòbil. Si hagués fet ús de les rutines quotidianes ara ell no parlaria, amb ella si més no. Però ha arribat esgotada i s’ha oblidat d’apagar el mòbil. S’ha estirat al sofà i abandonat amb la màquina de no pensar. Els sons atronadors de l’aparell l’han amoïnat perquè havien aparegut del no-res, com un destorb ximple de simples notes poc musicals i el primer impuls ha estat parar-lo, després i tot de veure que qui trucava era ell. Sobretot després de veure que era ell qui trucava. I tanmateix, al final, ha despenjat. De fet, l’acte de despenjar és d’aquells actes passius, un dels més passius que podrà descriure l’antropologia. En realitzar-lo, obligues algú altre a dur la iniciativa i podries, fins i tot, permetre’t el luxe de fer que tot s’aturés tan aviat com et vingués de gust. Sens dubte aquest motiu l’ha fet prémer el botó, per sentir-se segura en la postura. Alerta però passiva. Desperta però somnolent. Al cap i a la fi, era ell qui trucava. Tres anys després d’haver parlat per última vegada i molt temps després des del darrer cop que s’havien vist.

COMPANYS DE VIATGE

Potser per tot això s’aixequen encara sense obrir el llum i ell s’asseu a la butaca a fumar altra volta i ella se li asseu a la falda i comparteixen la cigarreta. Passa cada dia i no té res d’extraordinari fins que li passa a un, fins que és un mateix el qui es converteix en protagonista de l’escena i això no obstant el rellotge els traeix i recullen les coses. S’apropen agafats de la mà fins a la finestra i guaiten la gent que encara fa festa per baix i acaben de vestir-se. Ell porta el pijama i ella aquell vestit tan curt que sovint fa servir només per dormir i obren la porta, donen la clau al conserge i un somriure els és suficient a tots per fer-se entendre.

Sense proposar-s’ho baixen fins al carrer per les escales. No suporten haver d’anar a dormir. No els és suportable assumir que la nit s’acabarà tard o d’hora així que per fer una cosa o altre fan una passejada fent voltes a l’illa de cases agafats de la mà. Algun cop ella se li agafa de bracet i algun altre cop ell l’encalça per darrera, abraçant-la. I no poden evitar aturar-se a cada passa per reprendre el rictus del bes i s’asseuen en unes escales. De primer, en silenci, veient passar els cotxes que omplen el carrer amb les seves llums o el camió de les escombraries o fins algun vianant que ja retira. Després, comencen a xerrar i repassen estones compartides i ell parla d’ell i ella l’escolta i ella parla d’ella i ell l’escolta i s’adonen que estarien tota una eternitat o dues o tres mirant-se estúpidament i parlant l’un al costat de l’altre asseguts en el pedrís d’una escala desconeguda d’un carrer d’una ciutat d’un país que no és el seu. I encara parlen. I és que acaben estant-se hores xerrant, fregant les cuixes i els genolls sense adonar-se que se’ls escolen els minuts sense besar-se i d’una història en surt una altra i hi ha tantes històries per explicar-se! I, ara sí, tornen a l’abraçada i els petons i no se’ls escapa que comença a clarejar i s’aixequen i tornen pesadament a la pensió. Odien cada passa que els fa avançar. S’aturen. Es miren. I així i tot arriben i la porta és tancada i no gosen trucar el timbre i tanmateix ho fan sabent que l’home somriurà veient-los pel petit televisor en blanc i negre del circuit tancat i ara seuen al primer replà i ell l’abraça agafant-la per les espatlles i ella es deixa fer i fan el penúltim cigarro.

Inevitablement han de pujar. Han de tornar cadascú a la seva habitació, amb els altres, com si res no hagués passat, esperant que cap d’ells no s’hagi adonat de res. Han esgotat la nit i avui ja no dormiran com aquell qui diu. I és que el dia tot just s’estrena, la vida tot just s’acaba. Orfes com són, de la tempesta.