POBRE PAÍS PETIT

Passats aquests darrers anys d’intrigues i passions i no menys imbecil·litat, ERC ha hagut de veure que tot aquest procediment d’auto flagel·lació que s’havia imposat acabava donant els seus fruits; això és, dividida per dos la seva representació parlamentària, haver perdut la meitat dels vots que tant havia costat d’obtenir i viatge de volta als foscos noranta. No cal dir que queda molta feina per fer i refer i que és ara justament que cal ser valents, valents de debò.
D’altra banda i malgrat que arreplega part d’aquelles veus perdudes i que ve encapçalada per qui la mena, no deixa de ser agradable o fins esperançador que una força política que parla només d’independència entri a la primera de canvis a les nostres corts. Per bé que caldrà superar l’anècdota i assumir que els solidaris compartiran grup mixt amb els ciutadans nuets, i això no és per llençar coets.

La perseverança d’en Mas i els seus els ha conduït a Palau i, certament, cal que els ho reconeguem. Esperem que recordi que entre els que caminaven per Passeig de Gràcia el deu de juliol omplint-se la boca amb paraules gruixudes n’hi havia uns quants dels seus. Si més no (consolem-nos), el català del nostre nou molt honorable no avergonyirà ningú
De fet, allò que més m’entristeix, allò que més fàstic em fa és que les gavines blaves hagin assolit pujar al podi. No em mal interpreteu, democràcia a part amb una participació que frega el seixanta per cent, m’indigna pensar que és el meu poble (el meu propi poble!) qui els ha donat la maneta per pujar l’esgraó. I com se’n vanten, déu meu, que cofois que se senten quan deixen anar els seus discursos de celebració en castellà perquè la pell de toro sencera els pugui entendre i aplaudir!

Sortosament no tot està perdut. El mateix dia que passava tot això, uns quants intrèpids van decidir portar a casa meva i espero que a moltíssimes cases més una nova criatura. Es diu ARA i és fet de papers i lletres. Els agraeixo de tot cor l’atreviment. Potser per això avui he hagut de repetir i tornar al quiosc a buscar-ne la segona entrega i, sobretot, seure a llegir-la detingudament.
Si el Barça fa la feina aquest vespre, encara sentirem que riu una mica, el nostre pobre país petit...

TALLER (exercici d'auto-ironia)

Jo no he estat sempre així. Ni molt menys. De fet, vosaltres no en teniu ni idea perquè ara fa temps que ho he deixat, però el cert és que jo sóc actor. Era, vaja.

 

De jove, quan encara feia metre noranta, havia començat fent de model de passarel·la, però de seguida que vaig començar a fer televisió em vaig anar escurçant les cames i el tronc per encaixar en pantalla. Diria que al cinquè anunci ja havia perdut, pel cap baix, vint centímetres. Això sí, encaixava de forma mil·limètrica en l'enquadrament.

No van tardar a venir-me a buscar per a la meva primera sèrie. Una cosa greu, ambientada en la segona guerra mundial. Em van triar per fer d'un jove jueu que passava penúries no en vulguis més (una per capítol si fa no fa) fins a convertir-se en un reputat pianista. És per això que vaig haver de sacrificar la meva llisa cabellera rossa convertint-la (a còpia d'hores al set de perruqueria) en aquesta mena d'estofat de rínxols que encara se m'endevina i de tan sefardita to cromàtic.

Ben aviat els papers es van multiplicar i, per no quedar-me encasellat en el rol de jove galant que m'havien encolomat i tant m'esqueia, vaig passar-me a la gran pantalla aprofitant un paper de caràcter que tothom volia i que vaig aconseguir amb aquestes profundes arrugues entranyables que em solquen la cara. Els vaig agradar tant fent d'home d'edat petit-burgès i acomodat que vaig gravar tres o quatre pel·lícules més en aquesta tesitura. Això sí, fent passar el meu ventre llis i pla com una post de planxar per aquesta protuberància rodanxona i greixosa que hom diria que arrossego.

I el salt al cinema internacional per força va arribar. Òbviament vaig haver de perdre el gest perquè es veu que als americans els agradava més aquest jo encarcarat i rígid, la cara d'emprenyat i fins la mena de coixera de la cama esquerra que tan bé imito. Ho trobaven europeu, es veu.

En fi, em vaig haver d'anar retirant. Es coneix que un ha de saber el moment de dir prou. L'últim que recordareu del meu treball probablement sigui aquella pel·lícula d'estudiants de bruixot que tan va entusiasmar la canalla de tot el món. Justament per aquest personatge, l'enigmàtic i pudent director de l'escola, vaig rebre una nominació de l'acadèmia. Estic convençut que l'enorme berruga que em vaig fer créixer al clatell hi va tenir molt a veure.

Doncs això, vull dir que sí, que he canviat molt, jo.

LA COSA PÚBLICA I LA PRIVADA

Dues dones corren descalces pel marbre glaçat d'un passadís d'hotel. Xisclen. Xisclen i criden tot mirant enrere. Encara mig nues, porten la roba per sobre, de qualsevol manera. Ara l'una plora. Ara plora l'altra. Del fons del corredor de parets vellutades se sent algú bramar. Vola una sabata cara de taló i la més alta aparta el cap a temps però ensopega amb l'abric de pells que venia arrossegant tota l'estona. Cau. La més petita s'ajup a ajudar l'altra però també cau i és que no hi ha dubte que la histèria comença a fer mal. La histèria i l'orgull. La pintura i potser d'altres coses se'ls escorre per la cara, galtes avall, fent-ne un retrat traïdorament grotesc. Apareixen ja els primers caps tafaners de les portes d'altres habitacions que de seguida es retiren només veure que l'espectacle els podria esquitxar. Al fons, tronador, ha esclatat el so d'una melodia que es va repetint in crescendo a la manera d'un tall publicitari, potser un spot infinit. I la veu de l'home que hi canta compassadament i fa que les dones, en sentir-la, apressin encara més la seva cursa. Per fi el veiem a ell. Surt de l'habitació, es planta al bell mig del passadís vestit només amb una corbata (molt elegant, per cert). Somriu maliciosament amb un cigar a la mà dreta i l'altra sabata de taló a la mà esquerra i els diu en un to potent que fa retronar l'edifici senyorial: "Ah, i no oblideu de votar-me!".

DISCO 2000 (disco 2000, Pulp)

Veníem de Londres en aquell bus tan blanc d'eurolines que travessava vint-i-quatre hores d'impecables autopistes fins a deixar-te a la vora de casa. Tornàvem d'un mes a Blackfriar's Road, centenars de cafès aigualits i milions de quilòmetres de ciutat recorreguts a peu A to Z barat en mà. Tornàvem d'una idea. En aquella època jo ja hauria d'haver acabat la carrera i tanmateix encara m'havien de quedar molts anys matriculant-me de dret laboral.


A la falda, el meu walkman darrera generació, platejat i ultrafí ens regalava la cinta que la Itzumi ens havia gravat. "His'n'hers" a la cara A i, de l'altra, "Different class". El britpop havia esclatat i malgrat que la nostra cançó de l'estiu havia estat l'alright dels supergrass, common people dels Pulp era el hit, havia fet pujar el disc dalt de tot de les llistes anglosaxones juntament amb miss shapes. Però tot i aquell èxit sobtat, tot i les portades de paper i els premis i els concerts a petar, no hi havia ningú més indie que Jarvis Cocker. Aquell posat d'antiheroi, la grenya sempre a punt de caure i les ulleres impossibles (fins i tot ubicats com som als lletjos noranta).


De sobte, a mitjans de la cara B, la cinta esclata. Una melodia et burxa i enlloc de Sheffield ens abandona a la Itàlia d'en Tozzi i la seva gloria que quasi és a punt de començar però no. La cançó que neix i creix dintre meu és "Disco 2000". Una melodia que se't clava com les estelles de la paret de ca la Deborah així que trec el boli bic i rebobino la cinta i la poso i la torno a posar un cop i un altre i un altre i un altre. És impossible deixar de sentir-la i cada cop torna a començar com si fos la primera volta. I és que parla d'abans i parla d'ara i parla del que havia de ser i del que no ha estat i, mentre, has de cantar tant sí com no.


Hi he tornat a pensar perquè l'altre dia els vaig posar el cd a les meves nenes tot tornant de l'escola en cotxe i, mentre (doncs això) cantava, em vaig adonar de versos que fins aleshores no havia lligat i que, si és possible, fan la cançó encara més genial. Fixeu-vos, "I never knew that you'd get married. I would be living down here on my own on that damp and lonely thursday years ago". Increïble. "living (...) on that damp and lonely thursday years ago".

TALLER (exercici d'ironia)

Condueixo. Nick Cave canta "what a wonderful world" pels altaveus del meu cotxe i les finestres baixades em recorden que l'estiu és ben a punt d'arribar. M'aturo al pas zebra i les criatures em somriuen quan els deixo passar i quasi se m'escapa un gest amb la mà.

El cel no pot ser més blau. M'he fixat en un noi que llençava un paquet buit de tabac a la paperera. Fa vint dies que no fumo i és com si el pit se m'hagués eixamplat. Ja no tinc ni ganes de fumar.

Em venia de gust conduir tot i que tampoc no és tan lluny com això. Gairebé no hi ha trànsit i ara el locutor recorda la treva indefinida que han anunciat aquesta matinada. La gent es felicita i els tertulians no hi caben de goig. A més, expliquen, la ditxosa crisi toca fons de forma tan fefaent que l'economia petita (la del petit botiguer de barri) ja ho comença a notar. Somric. Ahir al despatx em va entrar el tema més gros dels darrers cinc anys, pel cap baix. Potser sí que és veritat.

Veus? He trobat aparcament davant mateix. Un lloc tan gran que hi cabrien dos cotxes com el meu i sí, ho heu endevinat, el meu no és pas un cotxe petit. Estic content d'haver-me posat aquesta camisa. M'he vist als vidres del cotxe i m'he recordat del noi que era fa temps, quan encara tenia el cap ple de pardals però ni un xic de panxa. Sé que el negre aprima però miracles encara no en fa! En canvi, aquesta camisa m'està la mar de bé. Ara m'ho diu la Martina. "Estàs guapo, papa" i la Jana afegeix "has perdut pes, papa" i em fan un petó cada una a una galta. I perquè sé que no pot ser sinó diria que m'he posat vermell. Elles sí que estan guapes, les meves nenes. S'han fet tan grans... Si m'haguessin dit que les filles em sortirien així quan m'hi vaig posar, n'hauria tingut deu o dotze.

Anem passant. El hall és ple de flors i el cert és que el perfum enamora. El so de les sabates repicant als esglaons d'aquest marbre tan brillant em fa pensar en quan era petit, no us sabria dir perquè. A dalt hi ha tothom. És genial. Hi ha oncles que adoro i que feia segles que no veia i m'encanta sentir el seu olor familiar quan m'abracen. Ha vingut fins i tot la Maya, la meva fillola anglesa, que ara ve corrents a tirar-se'm damunt i m'explica milions de coses i a un ritme que jo no tinc ni temps per processar però les nenes l'arrosseguen a les butaques i les tres es posen al dia.

Em passo les mans pels cabells. Suaus. L'he ben encertada amb aquest suavitzant nou. Tindré el cabell rinxolat tant com vulguis però no en trobareu altre de més suau, no trobeu?

M'apropo a les safates de menjar preparat i descobreixo aquells pastissets que m'encanten. Miro banda i banda i me'n faig meus un parell, com qui no vol la cosa. Quina delícia!

Ara arriba la meva dona i els seus ulls verds. Se m'apropa. M'agafa la mà amb tendresa i jo li premo i parlem sense paraules. Ella apropa el cap al meu pit i plora.

Collons, pare, quin dia has triat per palmar-la!

ALGUNA XIMPLERIA

La gran em ve a buscar

a la porta i la petita,

que encara no camina,

ensenya totes les seves dents

(noves de trinca)

asseguda al llit,

al costat de sa mare

i jo m'ajec amb les tres

i dic alguna ximpleria

per fer-les riure i,

com qui no vol la cosa,

encetem un altre dia.

 

HO SÉ. ME N'ADONO

Em faig gran. Ho sé. Compro amb nerviosa compulsió els DVDs de totes les pel·lícules que veia quan tenia vint anys o menys i que sovint no entenia o fins i tot m'avorrien i ara que les entenc (crec) i trobo interessant determinat punt de vista o meravellós un cert enquadrament fotogràfic a cops oblido que encara les tinc amb el plàstic de l'embolcall. Per estrenar. Em deleixo per posseir tots els CDs dels grups que escoltava insistentment en barates cintes de cassette mal gravades que guarnia amb cobertes que jo mateix confegia amb vistosos collages i que regalava a les noies que volia impressionar. Tinc tants CDs que no tinc temps per escoltar-los i a sobre pels mitjans no paren d'insistir en com d'obsolet n´és el format. Jo els apilo per tots els racons de la casa tot i que ja no els mostro victoriós i amb orgull als indrets més visibles per si mai aquell visitant inquiet i interessant que ja no espero arriba a casa per sorpresa. No us penseu, estic al dia amb les revistes de tendències i no em perdo detall quan recopilen els millors àlbums de l'any però quan baixo al cotxe (que es va convertir en monovolum després del segon part) torno a prendre els mateixos autors de sempre i els ensenyo a les meves filles que en Morrissey no ha perdut pistonada quan em deixen que els filtri "when last I spoke to Carol" entre una cançó de dracs i una altra de gripaus.

Em faig gran. Ho sé. I m'aburgeso tal i com volia aburgesar-me quan em resultava inimaginable, aleshores que reprenia un i mil cops la mateixa immortalitat de Kundera, anar a la llibreria i aplegar d'una revolada deu o dotze llibres. Ara acumulo les darreres edicions dels meus escriptors de capçalera però de fet els acabo llegint quan l'editor ja ha tret al mercat la col·lecció de butxaca i resulten tan poc alternatius que vénen ressenyats a tots els suplements dominicals. Auster i Kureishi s'han convertit en respectables ancians i a en Pinter li va caure un nobel de literatura...

Els llocs importants de la meva llar l'ocupen i colonitzen les acolorides joguines pretesament pedagògiques de les meves adorables princesetes (republicà jo!) que vesteixen de rosa la meva vida per bé que jo predico la coeducació i les faig jugar amb mi a pilota corrent pel passadís de casa. Els vaig concedir que s'enduguessin els meus petits tresors de plàstic d'en Tintin i l'Haddock a les seves habitacions i ara els pobres es veuen obligats a relacionar-se amb les princeses Disney, les tres bessones i la colla dels petits einsteins que treballosament m'esforço a conèixer. M'he adonat que fins i tot les faig callar quan el meteoròleg de torn prediu el futur per la televisió amb mapes del temps cada vegada més al·lucinants!

Em faig gran. Ho sé. Les meves llibretetes MiquelRius s'han convertit al Moleskine i les profanen amb dibuixos de tota mena que jo ensenyo orgullós a la seva mare quan ens queda un minut per compartir silencis estranys i paraules adultes. Jo, que finalment vaig aprendre a conduir i ho faig amb aquella fermesa i prestància que tant envejava als pares dels meus amics quan ens duien de marxa a primera hora de la nit o ens recollien a darrera obviant les nostres olors delatores. A vegades, deixo anar algun renec o pico geniüt al volant amb totes dues mans i la Jana s'esvera i vol saber què passa i m'avergonyeix reconèixer que, de fet, tampoc no passa massa res, només que algú en doble fila ens fa perdre un parell de minuts d'aquest matí de pluja en què en Nick Drake canta al cel del nord. O potser és només que em faig gran (i me n'adono).