Amagat rere les cortines, les veu sortir del portal. El mateix vestidet, les mateixes trenes de palla. La senyora n’estira una a cada mà sense esforç aparent mentre acapara les mirades dels vianants que feinegen pel carrer en aquesta hora. Quan agafa el diari abans de creuar, enamora el quiosquer amb un somriure que tan sols s’insinua. Embadoca amb el ball de la seva faldilla la portera del cantó que fa l’escala. Ell en canvi seria incapaç d’encertar ni que fos el color d’aquella roba que la frega i que tothom enveja, concentrat com està en una de les dues gotes d’aigua que ella arrossega semàfor enllà. Abans que la ciutat les engoli totes tres a la següent cruïlla, la més petita es gira i se’l mira. Per un moment, s’aguanten la violència d’un esguard que són massa joves per interpretar convenientment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada