dilluns, 24 de març del 2014

I SI FOS VERITAT?




— No li vaig dir res, de tota manera. Em va saber greu contradir-la.

— Què havies de dir?

— Per això, total.

— És natural. Vull dir, al capdavall tampoc és tan estrany, oi?

— No, de fet, no.

— O depèn.

— Com vols dir?

— Dona, no ho sé. No em facis cas.

— ...

— Ara feia dies, no trobes?

— Tu, que ja no m’envies res.

— Tu, que tampoc no contestaves.

— Bestieses. 

— ...

— T’he portat això. No s’ha perdut.

— Quina via. No calia tan aviat.

— Així ja està. Ahir també ho duia. Per si venies.

— Ahir no vaig poder.

— Ja ho vaig notar.

— Vés, si tens tanta pressa. Jo em quedaré una estona, encara.

— Per cert.

— Sí?

— T’han explicat allò de dimecres?

— Si vols que et digui la veritat, m’ho han explicat però no ho entenc.

— A tu no t’afecta.

— Però a ella sí, no trobes?

— En el fons, ens afecta a tots.

— Clar. Però no a tots per igual.

— Saps què? És igual.

— Sí, sí. Vés, vés. No faràs res, si no.

— Potser després ens veiem, oi?

— No ho crec. Tu arribes abans.

— Ja.

— I si fos veritat?

— Ara no sé què vols dir.

— La confusió, d’ahir.