dilluns, 9 d’abril del 2012

FELICITATS!



Una dona sola i quatre fills, tots agafats de la mà. Aparquen un cotxe atrotinat i s'apropen a la platja, com si la sorra a la primavera ja pogués començar a prometre estius. Riuen d'alguna cosa i la més petita fa morros, però tampoc massa estona. S'asseuen en una terrassa i diries que no poden parar de xerrar. Una de les noies, treu una polaroid i em demana que els faci una fotografia. El noi diu alguna cosa i la resta segueix la broma com un instint compartit, gairebé ínfim, que el món mai no coneixerà. La dona mira orgullosa la més gran,  de posat seriós, mentre agafa la mà de la més petita i somriu als altres dos. Hi ha un silenci que —de tan prim— esdevé invisible, i per això reprenen la conversa abans que el temps se n'adoni (embadocat com està a empènyer les hores). I passen d'un acudit a un retret tan ràpid que, escoltant-los, un ja no sap quan és que toca canviar el gest. Sobretot perquè del retret a un altre acudit, un record o potser un secret petit com un cap d'agulla no existeix cap treva on aixoplugar-se. Una dona sola i quatre fills, tots agafats de la mà. Una sola corda, tota plena de nusos.

1 comentari:

Pau Roig ha dit...

Una sola paraula per definir tanta complexitat: família