És fosc. Quan és fosc la gent dorm. Es veu. Alguns no per això. No tots. Hi ha qui només ho fa veure. Es capbussen en la música o les imatges o miren de compartir el seu temps i el seu espai amb algú altre. Algú que estimin. De vegades ni això. De vegades només amb algú altre. I prou. França jeu fosca, ara mateix, i la carretera que la travessa s’estén davant l’automòbil i els feixos de llum que miren de guiar-lo. Encara no és prou tard però molts s’han deixat endur i, encuriosits per la son, cerquen la millor postura. Difícil elecció, pensa. Els vidres són bruts i els cotxes que es creuen amb el seu dibuixen reflexes que es multipliquen en dissenys irreals. De tant en tant, el no-res es converteix en un petit continent de llums arrenglerades i perdudes i després la fosca torna al seu lloc. Algú s’ha tret les sabates i els seus peus s’han fet famosos. Algú altre tos. L’aire condicionat està decididament massa fort. Potser juga a ser el que no és. Potser l’avergonyeix l’estiu i voldria ser hivern o, segurament, tardor. A la frontera ningú no els ha aturat i per això ara continuen avançant decidits i tot torna a semblar possible.
1 comentari:
Tot és possible encara que sigui fosc.
Publica un comentari a l'entrada