dilluns, 21 de febrer del 2011

L'ENDEMÀ DE LA TENDRESA



Ha estat la tendresa, va dir. La tendresa. Però no fou una excusa, no estava excusant-se. No fou una justificació, no s’estava justificant. Ha estat la tendresa, va dir. Perquè havia estat realment la tendresa. La mateixa tendresa que els havia anat apropant tots aquells dies i que traspuava de cada paraula, de cada gest senzill o bé innocent, la tendresa.
Aquell vespre havien begut com havia begut tothom. Hi havia hagut alguna mena de celebració i, és cert, havien begut. La feina de debò, la que els havia dut fins aquí, per fi s’havia acabat i havien jugat a tastar els cocktails els nom dels quals els havien semblat curiosos o simpàtics i, sense adonar-se’n, les rialles del grup i la conversa fàcil els havia anunciat que la cosa anava com anava. De sobte, ella se separà del grup i s’allunyà cap a la platja. Havia estat un dia estrany, introspectiu. Ella se’n va anar a tocar de l’aigua i s’assegué en una d’aquelles gandules plegables. Ell va pensar que estava trista i potser perquè la volia fer somriure que es va apropar fins al lloc on ella reposava veient passejar la nit sobre les ones. Però es va asseure al seu costat, sobre la sorra, sense dir res. No la va mirar. Sentia la pròpia ebrietat com una eina de solitud compartida allà assegut a la seva vora i no hagués parlat encara que ho hagués volgut. Però tampoc no volia.

I sobtadament li va fer un petó. Sense saber-ne ben bé el perquè, s’adreçà als llavis d’ella i la besà. S’hi adreçà d’una manera natural i li hagués agafat la mà o amanyagat els cabells, li hagués xiuxiuejat qualsevol ximpleria a cau d’orella. Però la besà i ella no el va correspondre. No és que ella hagués apartat la cara, no va prémer els llavis i tampoc no el deturà. És només que no el va correspondre i ell tornà a la posició inicial, amb la calma de l’aigua per paisatge, bressolant la nit. Era estiu. Com és sempre estiu. I ells miraven el mar en silenci mentre allà darrera, al fons, els altres reien i cantaven, xerraven pels descosits quasi cavalcant per sobre de la música que podria haver estat el que fos o podria haver estat una impressió íntima de Mompou.
M’ha agradat el teu silenci, li va dir ella una estona després. Ho sento, va dir també. És només que, va començar. D’acord, li va dir ell, el silenci està bé. I van romandre així una estona fins que es van adonar que seria millor tornar amb el grup, tornar a posar en marxa aquella nit que s’havia aturat. I es van asseure amb els altres i van continuar bevent i rient, aplaudint quan els altres sortien a ballar per entre les taules de la terrassa desitjant que no els fessin ballar a ells i no gosà mirar-la, sobretot per no trencar el silenci que s’estirava com un cordill de cotó fluix només del racó on ell seia fins a l’altra punta del cercle on seia ella, travessant la corrua de veus i rialles.
Més tard, la festa s’acomiadà i hom anà desfilant cap a l’hotel en petits grups d’afinitats com el d’ells, el darrer de tots, que aprofitava encara el camí de tornada per enredar-se en una xerrera infinita. De tots, no hi havia ningú que tingués pressa per somiar i fruïen de la conversa que ja havia pres aquell to més pausat de la transcendència. M’agrada tant la lluna, va exclamar de sobte ella i ell aprofità l’ocasió per riure-se’n amb tant d’encert que ella mateixa feu més gran la riallada. En realitat, ell, que no suportava els clixés per encoberts que es presentessin, havia quedat atrapat per l’estúpida frase. Per descomptat ell també l’adorava la lluna però mai no ho hauria dit i això no obstant, la simplicitat o potser la manera tan espontània com ella havia abocat aquella fotesa, l’havia impressionat. I, com més conscient n’era, més broma hi va haver de fer.

Algú els havia promès una pluja d’estels i, en recordar-ho, havent arribat ja a l’hotel, van decidir d’anar a la part de darrera a estirar-se encara una estona sobre la gespa a veure’ls caure i continuar les frases allà on havien romàs suspeses. I ara un aixecava un dit assenyalant als altres un punt invisible i ara un altre i mira encara un altre més i així cadenant els uns als altres deixant que les hores s’empenyessin i la nit se’ls esvaís. Tot d’una, sense ser-ne conscients, havien tornat a quedar-se sols i ni l’un ni l’altra no semblaven pas disposats per la retirada. Les paraules havien tornat al lloc d’on venien i anaven compartint silencis i estels quan altra volta es presentà una besada que ningú no havia vist arribar. Ella tampoc ara no l’atura ni aparta la cara ni prem els llavis. Ella ara, però, el correspon. Es besen, doncs. I continuen besant-se i ara s’aturen i es donen la mà i encara no parlen o potser sí o potser tornen a besar-se o els distreuen els estels que encara s’empaiten o es besen novament fins que la matinada els sorprèn i ell s’incorpora i diu que ha estat la tendresa i no és una excusa i no és una justificació. És només que la tendresa els ha dut fins aquest moment. I s’aixequen i s’espolsen la gespa i passegen, probablement agafats de la mà, però ell no l’acompanya fins a l’habitació i ella tampoc no li ho demana ara que, arribats a la porta de l’hotel, amb el mateix gest de deixar-se anar, s’acomiaden fins demà. Demà.

1 comentari:

Pau Roig ha dit...

Dani: Estàs en vena!