Abans i tot de saber-te, la teva mare ja es delia per tenir-te. Un dia li vas rondar els pensaments i ja no te’n vas anar. I nosaltres, és clar, tots nosaltres ens vam afegir a aquell delit. I t’esperàvem. Perquè has de saber que existies molt abans d’existir. Potser era encara una existència sense formes ni gestos, una existència desdibuixada. Però indubtablement existies. Eres tres-centes trenta-una emocions embolicades amb el perfum de la gespa humida. Eres dos-cents dotze versos posats l’un darrere l’altre escrivint en acròstics infinits el teu nom. És cert que hi va haver un període, no res, un esglai, durant el qual la certesa de la teva presència va tremolar. Aquell tremolor va arrossegar la mare a un plor petit, un plor només per tu. No gosava dir-ho però plorava perquè sentia que ja no li donaves la mà. Però aleshores va arribar el teu pare i la va fer riure, la va fer riure i el teu nom va pintar totes les parets de la seva vida i ja no hi va haver prou colors ni prou parets pel teu nom extraordinari. I et vas fer. Poquet a poquet. Una realitat tan immensa i tan evident que el ventre de la teva mare ja no t’ha pogut amagar més. Fins avui, quan per fi has estirat les teves manetes tan dolces cap a tots nosaltres i ens has parlat amb la teva pell tan real.