Dues dones corren descalces pel marbre glaçat d'un passadís d'hotel. Xisclen. Xisclen i criden tot mirant enrere. Encara mig nues, porten la roba per sobre, de qualsevol manera. Ara l'una plora. Ara plora l'altra. Del fons del corredor de parets vellutades se sent algú bramar. Vola una sabata cara de taló i la més alta aparta el cap a temps però ensopega amb l'abric de pells que venia arrossegant tota l'estona. Cau. La més petita s'ajup a ajudar l'altra però també cau i és que no hi ha dubte que la histèria comença a fer mal. La histèria i l'orgull. La pintura i potser d'altres coses se'ls escorre per la cara, galtes avall, fent-ne un retrat traïdorament grotesc. Apareixen ja els primers caps tafaners de les portes d'altres habitacions que de seguida es retiren només veure que l'espectacle els podria esquitxar. Al fons, tronador, ha esclatat el so d'una melodia que es va repetint in crescendo a la manera d'un tall publicitari, potser un spot infinit. I la veu de l'home que hi canta compassadament i fa que les dones, en sentir-la, apressin encara més la seva cursa. Per fi el veiem a ell. Surt de l'habitació, es planta al bell mig del passadís vestit només amb una corbata (molt elegant, per cert). Somriu maliciosament amb un cigar a la mà dreta i l'altra sabata de taló a la mà esquerra i els diu en un to potent que fa retronar l'edifici senyorial: "Ah, i no oblideu de votar-me!".